El bloc de Jordi Xuclà

Desconstrucció

2012-01-06T17:23:00.000+01:00

Pedro Sanz ho veu clar- Quantes coses que passenen el mapa autonòmic en pocs dies. Són moltes les imatges que poden acompanyaraquesta afirmació. Pedro Sanz ho té clar. El president de la Comunitat Autònomade la Rioja, Pedro Sanz Alonso (Igea, 27 de desembre de 1953), ha reaccionatdavant l’anunci que el govern controlarà per llei el sostre de despesa de lesComunitats Autònomes i farà un control previ dels seus projectes depressupostos. Ha sortit per la tele amb cara de circumstàncies, clarivident,aclaparat, i ha afirmat: “Aquesta és una modificació substancial de l’autonomiaperò s’ha de ser comprensiu i entendre-ho”. Sí, una modificació substancial del’autonomia. La Rioja té 322.415 habitants segons dades de l’INE de 2010. Lescomarques gironines tenen 752.026 habitants (Idescat, 2010). El president PedroSanz veu que hi ha un món que s’acaba. Ell, que va començar com a professord’EGB del cos de funcionaris de la preautonomia basca, fins que va sertraspassat a la Comunitat de la Rioja (creada per l’Estatut de 1982) veu ques’acosta una batalla territorial en la qual alguns cediran i alguns esresistiran. Cediran els que tenen una relació directament proporcional a lairrupció d’un neoautonomisme fill del maleït “cafè per a tothom”, granimprovisació igualitarista de la Transició. Resistirem els que tenim unarelació directament proporcional a l’autogovern que enfonsa les seves arrels enfons de legitimitat prèvies a la Constitució. Hi ha un regionalisme defronteres difuses, qüestionades (Cantàbria, Lleó, Múrcia, la Rioja...). Pedro Sanz és un home amb sort que en comptesde ser president de diputació – una terra de 322.415 habitants, una provínciaque fins els 1833 havia estat dividida entre els corregimientos de Burgos i Sòria- ha tingut els honors de presidentregional. I tals honors l’han portat a ser president de l’Associació de RegionsEuropees Vitivinícoles (2022-2004). Moment àlgid de l’autonomisme de la Rioja.L’autonomisme està en desconstrucció. I, aleshores, què?

El mapa de 1980- En eldespatx professional de Carles Gasòliba hi ha un mapa d’Europa que convé serrecordat en el moment actual. És un mapa oficial de la Comunitat EconòmicaEuropea editat el 1980. Conté tots els Estats membres i també els Estatscandidats. És un mapa molt complert i en cada Estat hi ha les regions. Perexemple, les fronteres de totes les regions d’Alemanya occidental, deBèlgica....també hi ha els Estats candidats. Espanya figura tota ella amb nomésdos territoris autònoms: Catalunya i el País Basc. Així veia la CEE a Espanyael 1980. Convindria reproduir i repartir aquest mapa avui. En ladesconstrucció, tal vegada, si en sabem, si hi ha raonaments no viscerals, elmapa de 1980 pot ser un punt de proposta, per descabdellar tres dècades de cafèper a tothom. També pot passar que tres dècades d’autonomisme hagin fetautonomistes de conveniència i que la desconstrucció ens porti a escenaristensionats. Serà una gran oportunitat per parlar clar. Tot això ve molt ràpid.Atenció a la conferència d’Artur Mas a Madrid el 12 de gener.

Rajoy ha buscat ser investit en solitari

2011-12-20T17:11:00.001+01:00

Mariano Rajoy ja és president del Govern. S’hanacabat sis mesos de parèntesis en la governació de l’Estat des que el mes dejuliol el president sortint Zapatero anunciés eleccions avances per novembre.Massa temps perdut. En el discurs d’investidura el president Rajoy, fidel alseu estil, va callar més del que va ensenyar sobre el programa de govern. Elstemps econòmics són difícils i el veritable programa de recuperació econòmicatindrà dos moments: el Reial-Decret del Consell de Ministres del 30 de desembre(allí es veurà què suposa una reducció de 16.500 milions d’euros de dèficit ila suspensió de disponibilitat pressupostària del pressupost). Una segonaentrega es produirà just després de les eleccions andaluses del mes de març.Temps d’un realisme descarnat en una economia que ha ajornat les decisions mésurgents a l’espera d’un nou govern. Hi ha racons de la geografia hispànica,bastants, que encara no són conscients de les mesures que s’hauran d’adoptar. Elscatalans fa un any que tenim un govern que ha guanyat temps per arribar primera la recuperació econòmica. La situació és de tal magnitud que ni el candidatderrotat Rubalcaba es va atrevir a fer un discurs contundent d’oposició. Elssocialisme minvat té un sostre de vidre: la recent gestió econòmica. Avui ElenaSalgado s’ha acostat a l’escó per acomiadar-se. M’ha dit que manté el mateixnúmero de mòbil. A partir de demà a la nit, el silenci.

Rajoy, fidel al seu estil, no ha buscat en el debatd’investidura la complicitat de cap altre grup parlamentari. Va serespecialment dur i contundent en el debat amb Rosa Díez (UPyD) que veu com unafont de desgast i sagnia de vots que ha de fustigar des del minut zero. Pel quefa a CiU, simplement la seva resposta va ser xutar a córner i expressarindolència en el punt central que ha dut CiU a guanyar per primer cop uneseleccions generals: el pacte fiscal. Rajoy, mal aconsellat pel diputat Álvaro Nadal i tal vegada massa confiatpels missatges d’Alícia Sánchez-Camacho ( “a estos los tengo controlados en elParlament y ya sabes de su responsabilidad”) no va voler buscar el suport deCiU. Qui té majoria absoluta, per què necessita fer concessions?, devia pensarun candidat no prou conscient dels temps que venen. Capítol a part mereix lapartida de mus que es porten els bascos. Amaiur vota abstenció perquè diu queno participa en l’elecció d’un president espanyol. Si això fos així, s’hauriad’haver absentat de la votació. Amaiur farà servir cada setmana la tribuna del Congrésamb la mirada posada a les eleccions basques de març de 2013 que aspiren apoder guanyar. Partida molt oberta. El PNB fa abstenció perquè sap que nomésamb el PP o el PSOE pot tornar a governar el País Basc. I perquè fa molts mesos que treballaamb el PP en una carpeta que tot just comença: l’administració del final d’ETA(presos, amnisties parcials, tercers graus....). El PNB es trobarà d’aquí a unany amb una decisió delicada: amb qui pacta el retorn al govern. La por, lameditació ignasiana i el càlcul hanguiat el vot del PNB.

Artur Mas va ser investit ara fa un any amb el voten contra dels 18 diputats del PP. Després el dia a dia de la vidaparlamentària porta moltes votacions i moltes decisions. En l’escenari catalàaquesta investidura arriba amb un PSC que fa els primers passos d’oferta depacte i una ERC que també vol recuperar espai de centralitat. ERClamentablement no ha pogut parlar en el debat d’investidura perquè IU els hi hafet impossible. Estic convençut que el PP no voldrà desaparèixer de l’escenaride pactes a Catalunya.

Rajoy, murri, ha superat tots els obstacles dintre el seu partit perguanyar batalles i contestacions internes. Ara és president amb majoriaabsoluta. Ara l’haurem de començar a valorar no per les seves decisions departit sinó per les seves decisions de governant. Fins avui, i després de lainvestidura, encara un vaporós misteri. Està tocat per aquell escepticisme queno el fa visionari com Aznar ni bonista màgic com Zapatero. El pragmatismetocat d’escepticisme serà suficient per aquesta hora greu? Ja ho veurem.

Socialisme catalanista, la minoria

2011-12-11T12:01:00.001+01:00

D'aquí a una setmana hi ha el Congrés del PSC. Tinc per norma general no opinar dels processos interns dels altres partits. I menys en època de crisis internes. Però d'aquí a una setmana veurem una vella tècnica que fa dos dècades que coneixem: dividir la minoria catalanista per incorporar-ne alguns a l'executiva i així anar matant l'ànima catalanista del moment de la unitat socialista.. Aplaudeixo els socialistes que fan costat a la candidatura honesta d'Àngel Ros. Observo amb perplexitat vells catalanistes que es rendeixen a la candidatura oficialista de Pere Navarro. On s'expressarà el catalanisme socialista en els propers anys?

Eleccions al sud del Mediterrani

2011-12-11T11:59:00.001+01:00

Els resultats de les eleccions a Tunísia, Egipte, Marroc... inquieten alguns. Als tres llocs el partit més votat ha estat una formació islamista. Era previsible. Una cosa són els joves que clamant justícia social van destapar el pot de l'ampolla i van deixar sortir l'Al·ladi de la revolta i una altra cosa són els votants en unes societats massacrades per dictadors. Els Germans Musulmans han estat la principal xarxa d'ajuda humanitària, i captació de fidelitats religioses, durant dècades. Ara hi ha diferents punts de referència: Turquia, on es combina democràcia imperfecte, amb un Estats laic pluripartidista amb un partit dominant musulmà o l'Iran, l'Aràbia Saudí, l'Afganistan... Per a molts islamistes moderats Turquia és el referent. Si avui Turquia estigués a les portes de la Unió Europea o integrada, el referent seria més clar i els estandars democràtics més exigents. Europa està entornasolada en la seva crisi financera i de governança però Europa ha de seguir amb molta atenció el que succeeix al sud d'aquest mar nostre, quasi un llac compartit, que és el Mediterrani.

Del barroquisme a la simplicitat a la UE

2011-12-11T11:57:00.001+01:00

Tota la crisi europea ens ha portat a la primera línia la gran tecnocràcia europea i una crítica contundent a aquesta. Avui Europa és profundament barroca, carregada. I necessitem una Europa intel·ligible, d'un racionalisme arquitectònic despullat de floritures. Perquè això sigui possible necessitem, és clar, polítics europeistes i polítics amb una visió de conjunt d'Europa. Una idea simple perquè sigui entesa per tothom: què vol Europa. Ser prou forta i demogràficament consistent per no ser irrellevant en el món que ve.

Croàcia entra a la UE, els Balcans entren a la UE.

2011-12-11T11:56:00.001+01:00

La setmana que mig Europa mira les institucions europees amb recel, Croàcia firma amb satisfacció la seva entrada a la Unió Europea per a l'1 de juliol de 2013. Aquesta setmana he pogut parlar amb diputats i un futur ministre croat. Ha estat una conversa molt útil. M'ha recordat l'anhel europeu, tot el que de bo ens ha donat Europa durant 25 anys -fons europeus, disciplina, més Estat de Dret...- i estic convençut que en el futur ens donarà més pautes de disciplina econòmica. Uns hi volen entrar, els altres vivim la fatiga de la rutina. L'entrada de Croàcia obre definitivament les portes a l'entrada de Sèrbia i Macedònia. I, així, s'haurà d'anar tancant el capítol de Kosovo. I Espanya quedarà amb un pam de nas no havent reconegut encara Kosovo, com ja han fet 22 dels 27 Estats membres.

Un problema de govern econòmic europeu

2011-12-11T11:54:00.001+01:00

La crisi econòmica ha estat global però els problemes més greus per sortir-ne s'han produït a Europa per un motiu ben senzill: no hi ha un govern dels assumptes econòmics i la descoordinació entre els Estats membres ha portat fins al límit de l'abisme. Ara, en temps de descompte, Alemanya i França han agafat les brides. Ho han fet per un pur egoisme intel·ligent, ho han fet per la supervivència de l'euro. Benvinguda sigui la iniciativa. D'aquí al mes de març tindrem els detalls exactes d'una refundació que va de veres. Aquesta unió fiscal pot suposar una igualació de les polítiques fiscals, una major disciplina i una política de creixement econòmic. Exactament els deures que ha estat fent Catalunya durant l'últim any, exactament el peu canviat amb què la resta de l'economia espanyola l'agafarà aquest any perdut.

Com créixer

Autocrítica. En els últims anys hem deixat que el creixement econòmic fàcil es basés massa en el triangle serveis-bancs-finaces. Aquest triangle ha fet circular molt diner, ha fet créixer molts projectes però al final els diners han anat a parar en mans d'uns pocs que s'han fet més rics. Tornem al triangle virtuós: indústria-empresa-mercat interior europeu. Només així la riquesa creada té continuïtat i consistència. En bona mesura els errors s'han produït per uns òrgans reguladors absolutament inconsistents. Com pot ser que els responsables del Banc d'Espanya del 2008 siguin els mateixos avui?

Una resposta

Els ciutadans que durant anys i anys han pagat els seus impostos, han contribuït a la Seguretat Social i han dipositat els seus estalvis en bancs d'aparença seriosa, no entenen aquesta crisi financera. No entenen que els seus diners han fet unes quantes voltes al món, han estat invertits en fons de rics i han tornat en forma d'interessos pulcrament pagats. Encara que sigui al caire del desastre, el sistema financer avui està més regulat. El preu: una crisi rotunda que encara no s'ha estabilitzat. Europa sempre ha fet un pas endavant a cop de crisi.

La preocupació pren forma a Madrid

2011-12-04T19:12:00.001+01:00

Hi ha un termòmetre tan poc matemàtic com precís per conèixer un determinat estat d'ànim de Madrid: els taxistes. Aquesta setmana hi he fet cap dues vegades i he detectat que, per fi, la preocupació per la situació econòmica pren forma en el núvol ensucrat d'un Madrid oficial que ha volgut amagar la crua realitat, més enllà de les onades que saltaven per tots costats, durant els últims mesos electorals. Això va de bo. Del "los catalanes os habéis pasado con la austeridad" que encara vaig sentir la setmana passada a un "esto va en serio, el gasto cae, pero, ¿qué pasa?". Els catalans carolingis, els castellans encara menjaven i bevien com si la festa no s'hagués acabat. Aterratge dur sobre un terra de vidres trencats. Tot això en pocs dies. L'estat d'ànim de Castella pot entrar en un to baix només equiparable a la pèrdua de les colònies el 1898. No és broma ni un pronòstic estrafet.

Europa davant una setmana decisiva

2011-12-04T19:11:00.001+01:00

Ja va ser en la dècada passada que el projecte europeu va tocar l'os del final d'un sistema possible d'integració: els acords intergovernamentals en peu d'igualtat entre els socis seriosos i forts i els fluixos i laxos. Tot això es notava des de feia temps però la bonança econòmica ajornava veure amb total realisme la falta d'una consciència europea, un "demos" europeu, i la persistència dels interessos dels Estats membres. Ara només esperem notícies de Berlín i París amb la vista posada en la Cimera europea del 8 i 9 de desembre.
Aquesta sí que és decisiva i no pas dilatant. El joc continua essent el mateix: l'Alemanya forta i disciplinada amaga el seu complex de fortalesa amb una aliança útil amb una França més dèbil i vulnerable que en aquesta parella de ball pot desplegar la seva hiperbòlica retòrica. L'Europa carolíngia disciplinarà fortament l'Europa meridional, perplexa i rendida. La vaga general d'aquesta setmana a Grècia va ser un fracàs, la irritació encara no ha explotat en aquestes latituds però l'horitzó del realisme constructiu s'imposa amb una certa naturalitat.

Què és el progrés?

2011-12-04T19:10:00.001+01:00

Existeix la idea i l'ideal del progrés? Hi ha forces polítiques i socials que encara es diuen progressistes. Tot això té uns rerafons evident: la teoria marxista de la superació d'estadis fins a l'arribada a l'estadi final, el de la societat perfecta. Per això ha calat tant la idea de progrés. Però si fem una mirada al nostre voltant i a allò que estem vivint, és evident que no existeix la idea de progrés lineal. Adaptació, antidogmatisme, prudència, comprensió, compassió cívica... així sortirem del clot i no pas amb aquesta retòrica buida, derrotada, del progressisme infinit.

La resistència als electrons mediàtics

2011-12-04T19:08:00.001+01:00

Es va dir que la mateixa nit electoral del 20-N el que va guanyar per majoria absoluta havia d'anunciar el seu nou govern per "calmar els mercats i la pressió mediàtica". Interessant veure com els ritmes polítics i parlamentaris han provocat precisament una temporal calma: la prima de risc ha baixat 150 punts i la borsa ha pujat un 10% (la millor setmana en tres anys). No es coneix el nom del nou ministre d'economia i el Madrid mediàtic ("¡Para qué ser ministro si soy director de este periódico!") està desesperat. No tot ha de ser la pulsió de cremar etapes a cop de titular de premsa. Ha escrit Enric Juliana aquesta setmana: "la pressió mediàtica funciona com el cervell d'un rèptil: actua per impulsos i té molt poca memòria. La immobilitat la desconcerta". Exacte.

20 anys de la Cimera israeliano-palestina de Madrid

2011-12-04T19:04:00.001+01:00

Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.

Dos països, dos mapes electorals diferents

2011-11-25T02:18:00.001+01:00

Tenim els resultatselectorals de les eleccions del 20 de novembre sobre la taula. Una primeralectura clara: hi ha dues realitats diferents en el sistema de partits polítics. Per una banda, elsterritoris que donen una majoria amplíssima al Partit Popular i deixen elPartit Socialista als peus dels cavalls. Per un altre costat, Catalunya i elPaís Basc amb un sistema de partits polítics propis que deixen el PartitPopular en una posició de tercera fila. El PP és tercera força a Catalunya iquarta a Euskadi.

Anant a Catalunya.Aquest PP que ha aconseguit la segona majoria absoluta més àmplia des de larecuperació de la democràcia (després de la socialista del PSOE de 1982) aCatalunya ha tingut uns resultats discrets: 11 diputats, un menys que els queva aconseguir Josep Piqué el 2000 amb la majoria absoluta més discreta deAznar. El PP s’ho ha de fer mirar.

En les eleccionspersones voten persones per representar-les en el parlament. Però tambépersones de territoris voten representants territorials. Rajoy ha de tenir benpresent que la seva majoria absoluta té dos territoris amb una majoria bendiferent. Per primer cop CiU ha guanyat unes eleccions generals. El PSC és lasecció del PSOE que ha perdut més percentatge de vots de tot l’Estat. D’aquí apoques setmanes els socialistes estan convocats a un congrés de cruïlla. Ja ensavisaran del resultat perquè no es tracta de furgar en al ferida. Però sí dedir que amb el joc brut, amb la mentida i amb la demagògia no es fa res depositiu ni es guanyen eleccions.

CiU tanca un cicle detres eleccions que ens han estat favorables: al Parlament de Catalunya, lesmunicipals i les a Corts Generals. Els catalans ens han donat una granresponsabilitat. I aquest diumenge una força renovada per continuaradministrant aquesta responsabilitat. Amb prudència i humilitat. Però ambdeterminació. Qui primer es posa a fer els deures, primer surt del clot de lacrisi econòmica. Aquest és el nord que ens ha de guiar. Gràcies per laconfiança que ens heu donat. La sabrem administrar.

El mediterrani es mou....lady absent, no!

2011-09-19T02:36:00.003+02:00

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

2011-09-19T02:35:00.002+02:00

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.

De com Felipe González fa recordar el que és la socialdemocràcia

2011-09-19T02:34:00.000+02:00

Dilluns, a dos quarts de vuit. Presentació del llibre del professor José Ignacio Torreblanca sobre la crisi de la construcció europea. El presenta l'expresident Felipe González i el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido. L'autor és lúcidament crític amb el moment actual de la Unió Europea. López-Garrido fa una defensa d'ofici i apassionada d'una Europa que diu que no està en crisi. Després intervé González des de la llibertat de pensament d'un expresident que diu ser "militant però no simpatitzant del PSOE, al revés del que és habitual". L'expresident diu les veritats. I, sobretot, fa una crítica molt subtil però molt directa a la "regla d'or", l'equilibri pressupostari que prohibeix l'endeutament i les polítiques contracícliques pròpies de la doctrina keynesiana. La regla d'or que aquí s'ha convertit en reforma constitucional exprés. Escoltant Felipe González (tinc a la meva esquerra la seva nova esposa, entregada i enamorada, i a la meva dreta el segon del secretari d'Estat renegant ferros i claus) em ve un record precís de què és la socialdemocràcia, quelcom que el president Zapatero ha esborrat de la carta de presentació socialista i que el candidat Rubalcaba no aconsegueix restaurar (en el seu intent de la Restauració socialdemòcrata) embolicat en tants anys d'entrenament en la tàctica i abandonament de les lectures que perfilen l'estratègia i la renovació ideològica. I així comencen la setmana els socialistes. La sala a vessar. S'ho val el llibre i el presentador principal. Els vells socialistes respiren per un moment. A l'expresident Manuel Marín li dic que enyorem la seva presidència rigorosa i viatjada que ha estat seguida pel que tots ja coneixem. Zapatero encara avui no ha reconegut que es va equivocar amb la reforma atropellada i esvalotada de la Constitució.

Una majoría absoluta no pas inevitable

2011-09-19T02:29:00.002+02:00

Molta gent, esvalotada, em dóna per feta la majoria absoluta del Partit Popular el 20-N. Els dic que no és tan clar. Que el 22 de maig el PP va tenir el 37'7% dels vots però que l'esfondrada del PSOE va obrir la porta a molt de poder local i autonòmic. Però una majoria absoluta només s'assoleix a partir del 42% dels vots. I en tot cas, que el lloc clau per frenar aquesta majoria absoluta és el resultat a Catalunya. Fa quatre anys Catalunya va salvar Zapatero. Ara el vot català ens hauria de salvar d'una majoria absoluta del PP. El vot a CiU és doblement útil: frena la majoría absoluta del PP i el dia després de les eleccions és útil per influir en la defensa dels interessos de Catalunya en la política espanyola. El vot al PSC el dia després, és un vot estèril. Del vot més útil ja en parlarem el novembre, transitant per un camí de crisi europea i de ruïna hel·lènica (si qui has ajudat al cap d'un any no fa els deures acordats...potser no mereix ser més ajudat). En veurem de grosses les properes setmanes. Més que mai, gent amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

El català a l'escola,,,,i una màquina de guanyar vots

2011-09-19T02:26:00.001+02:00

Dimarts a la tarda. Ple del Congrés. La segona intervenció és sobre el català com a llengua vehicular de l'escola. Sóc conscient que és una de les meves últimes intervencions de la legislatura. Pujo a la tribuna sense papers. Dic, ordenadament, el que he pensat i em surt de l'ànima. Els informo que des del parvulari he estat escolaritzat en català i que em puc expressar en castellà correctament. Encara que sembli estrany, aquest argument impacta. Després em pregunten si sempre he fet les classes en català. I un diputat socialista de Canàries fins i tot em pregunta si a casa parlo en català a les meves filles. Aiii, el desconeixement! Tots votem a favor, gran feina aquí de continuïtat i coherència del PSC, menys el PP, que vota en contra. Després Mariano Rajoy diu que no hi ha conflicte. Però el que compta són els fets, les votacions..., aquesta presumpta màquina de guanyar vots. Que potser recolliran en una altra part de la geografia hispànica però no pas aquí.

Una oportunitat perduda per el català a la UE

2011-09-19T02:24:00.000+02:00

Dimarts a la tarda, de les tres intervencions en el Ple del Congrés, dues són referides al català. En primer lloc defenso sense èxit que el català es converteixi en llengua oficial de la Unió Europea aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE l'1 de juliol de 2013. Per aquesta nova incorporació s'ha de revisar el Tractat de la Unió i el reglament de règim lingüístic. I s'ha de fer per unanimitat. Es pot bloquejar el croata si no es reconeix el català. Una arma de negociació que difícilment es tindrà en molts i molts anys. Recordo que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió i que té catorze llengües per darrere, menys parlades. Recordo que anem cap a un règim de treball bàsicament en anglès, francès i, potser, alemany i castellà. I que el català no pot estar per sota de l'holandès o el maltès. PSOE i PP, aquesta gran coalició, hi voten en contra. Tot i que els eurodiputats del PSC havien firmat a favor d'aquesta proposta. El diputat Àlex Sáez fa el possible per arrencar el sí del govern a aquesta proposta. Però no: no és la idea del Govern, no és la idea del socialisme encara majoritari. I el PSC, sempre esqueixat pel mig. Per què no fan un cop de cap?

L'últim error de Zapatero

2011-08-31T16:14:00.002+02:00

Després de quasi 33 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola, el president del govern ha volgut afrontar una reforma gens menor a un mes de dissoldre les Corts Generals de la IX legislatura. Ho ha fet només amb el diàleg i l’acord amb el Partit Popular, ho ha fet sense un element bàsic en qualsevol llei i especialment en la reforma de la Constitució: deliberació, debat parlamentari i cerca del consens. I ho ha fet trencant ponts amb partits que van estar en la ponència constitucional i que van demanar el vot favorable en el referèndum de 1978 i que s’han fet seva i han impulsat la dinàmica constitucional. Ho ha fet d’esquenes a les Comunitats Autònomes i els ajuntaments (directament afectats per la mesura). Ho ha fet d’esquenes a CiU i IU que van participar en la ponència constitucional amb Miquel Roca (en nom de CiU) i Jordi Soler Tura (en nom del PCE). El referèndum de 1978 va ser afortunat pel resultat global però també pel resultat del mapa territorial. La Constitució va ser majoritàriament rebutjada al País Basc i a Catalunya va guanyar el si perquè totes les forces de tradició catalanista se la van fer seva, i la van lligar amb el procés de recuperació de la Generalitat. S’han trencat els ponts amb els constitucionalistes dels partits de tradició catalanista. També amb els constitucionalistes propers al PSC.

La Constitució té diverses parts quina modificació requereix de major flexibilitat o rigidesa segons la matèria. Per exemple, la forma d’Estat, la carta de drets fonamentals, les competències entre Estats i Comunitats autònomes.... requereixen forçosament d’una reforma agreujada: aprovació per unes Corts, dissolució de les Corts, aprovació per unes noves Corts i referèndum. S’ha dit que la matèria que s’introdueix a la Constitució amb el nou redactat de l’article 135 no és matèria major. Mentida majúscula. Com que durant tants anys han deixat fossilitzar la Constitució sense cap retoc, ara ens trobem que en una part “tova” de la Constitució hi introdueixen una reforma major. Mirem els punts claus: primera referència a la Unió Europea i vinculació del dèficit de totes les administracions als criteris de la Unió Europea: reformulació de les sobiranies i el poder polític de gran profunditat!! Primera referència en concret a les comunitats autònomes (ara ja creades i no com a dret d’accés en el disseny de 1978) i limitació de la seva autonomia financera per una norma el màxim de rígida com és la Constitució. Sense autonomia financera i d’endeutament no hi ha autonomia política. Sóc i som partidaris de l’equilibri entre ingressos i despeses i de limitar l’endeutament. Però aquesta limitació l’ha de fixar cada parlament si creiem en l’autonomia política. I, en tercer lloc, una norma que iguala absolutament totes les comunitats autònomes, també les de règim foral (i tanca portes, per tant, a la proposta del pacte fiscal) S’ha de llegir l’article del constitucionalista Jorge de Esteban, president del Consell Editorial de El Mundo. La seva alegria per la reforma i per la “igualació” són proves evidents d’involució política i autonòmica. Sense autonomia no es poden fer polítiques socials per evitar la fractura social en èpoques de crisis. Una norma única per tot l’Estat (subjecte a criteri de la UE) limita aquesta autonomia.

S’ha dit molt pels dos grups proponents que aquesta és una reforma inspirada en la “regla d’or” de l’equilibri pressupostari a Alemanya. Si es vol comparar amb Alemanya, s’ha de dir que la reforma germànica es va fer amb un diàleg llarg i constructiu (que va modificar la proposta inicial) entre el govern federal de Berlín i els länders. Aquí estem presenciant una “tràgala”. El vicepresident segon i responsable de matèria autonòmica, Manuel Chaves, reconeixia aquesta setmana en una entrevista que es va assabentar de la reforma el mateix moment que la resta de la cambra. Això és normal? Deliris neronians. No és una reforma menor, és una reforma que requereix referèndum des d’un punt de vista de substància política. Recordem que els socialistes van sotmetre a referèndum la fallida i mal anomenada Constitució europea (quan no en tenien necessitat) i ara eviten el referèndum per una reforma que toca els fonaments de la política econòmica, les sobiranies de les administracions i l’autonomia política. No pas poc. I el PSC callat, pàlid, descolorit...informe....en una perplexitat crònica agreujada.

I no menys important: un debat ideològic. La socialdemocràcia sempre ha estat partidària de l’endeutament en època de crisis per fer polítiques anticícliques per reactivar l’economia. Després es poden fer bé (inversions estratègiques) o malament (pla Zapatero per fer voreres per tot arreu i allargar uns mesos la bombolla del totxo). La visió econòmica de Keynes ha mort en el manual socialista espanyol de la mà de Zapatero, més un radical francès del segle XIX ocupat en capgirar la societat que en fer una política socialista. Un president desbordat i intervingut des del 9 de maig de 2010. El dia que hauria d’haver convocat eleccions per salvar la seva reputació, el ideari socialista i endossar les reformes a un precari govern del PP. Però la vanitat titànica i l’optimisme naïf van poder més. L’últim error de Zapatero, l’última ocurrència, l’última trencadissa (de la que va dubtar fins una hora abans del debat del 23 d’agost, segons ha escrit a El País el periodista més proper). Zapatero llega a Rubalcaba un partit en estat de pura contradicció, allunyat dels sectors socials més explícits en la manifestació del malestar. I les nacions que conformem l’Estat cada cop més allunyades d’un pacte silent entre PP i PSOE quin abast no van calibrar prou bé. Per això dimarts Rubalcaba i Rajoy es van afanyar a recollir els fragments del mirall trencat i iniciar converses amb els “nacionalistes”. Massa tard: sentència del Constitucional laminant l’Estatut i reforma major de la Constitució excloent partits que foren en el consens de 1978. Una colla d’irresponsables. Ara volen pactar.

Zapatero no té ni idea de la N-II

2011-06-28T20:31:00.001+02:00

Quinze dies abans del debat de política general que se celebra aquesta setmana, el portaveu del Grup, en Duran-Lleida, ens va demanar notes als diputats per l’orientació de la seva intervenció. En ser un debat de política general, els temes que es tracten són molt generals: situació econòmica, reestructuració financera, sistema de pensions, la greu problemàtica de l’habitatge....Però li vaig demanar a en Duran que en els seus trenta minuts d’intervenció fes una referència explícita i detallada a la vergonya de la N-II i les obres aturades.
Aquesta interpel·lació directa al president del Govern és la culminació de l’escalada d’un munt d’iniciatives per recordar cada setmana al govern que no compleix amb les comarques gironines. Després de fer mullar al ministre en els Plens del Congrés i del Senat, quedava fer parlar del tema al president del Govern. Zapatero ha escoltat del discurs de Duran: “La vergonyosa situació de la N-II a Girona: en 7 anys i mig amb un govern presidit per vostè, sr President, són només 6’6 km anunciats però no licitats. La N-II a Girona desdoblada és un projecte de 110 km i n’hi ha 7 en servei fruit del Pacte del Majèstic. Per la N-II transiten 22 mil vehicles diaris i la UE considera indispensable desdoblar una carretera a partir de 15 mil vehicles diaris. Senzillament, vergonyós., Sr. President, i després hi ha qui parla de desigualtats i privilegis de Catalunya!”.
El ministre José Blanco s’ha remogut a l’escó. Rubalcaba ha girat la mirada cap al ministre de Foment a l’espera d’una resposta. Blanco ha entregat un paper al president, qui sap de quines obres. La resposta no ha arribat. Podem dir que per primer cop hem portat la N-II a un debat de política general. I hem constatat que el president Zapatero no en té ni idea de la greu situació. També han escoltat aquestes paraules els candidats Rubalcaba i Rajoy. Amb un dels dos els haurem de fer entrar en raó, a cop de força en forma d’escons, per recuperar el molt temps perdut.

El pare ha heretat del fill (pètals de rosa en un gintònic amb pebre)

2011-05-31T01:55:00.002+02:00

“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.

“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.

I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.

Insofferenza (una impaciència desesperada)

2011-05-22T14:17:00.005+02:00

Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.

També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.

El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.

La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?

El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.

Ara més que mai, llei electoral catalana

2011-05-22T14:17:00.001+02:00

Un dels punts clars de les protestes d’aquests dies és la petició vaga d’una reforma de la llei electoral. Tal vegada la llei nascuda de la transició per una societat que no sabia votar (quaranta anys fent perdre múscul democràtic, matant-lo) era la més apropiada. No sabria dir com es pot reformar la llei electoral espanyola ara mateix en el sentit de les demandes. Però sí que sé que en l’acord CiU-PSC pel debat d’investidura del president Mas hi ha un punt referit a la reforma de la llei electoral. L’acord és quasi total: un diputat elegit per sistema majoritari per cada comarca i districte de Barcelona. La resta de diputats elegits en llistes de partits. El sistema mixta alemany que combina representació directa amb uns quants diputats amb especialitat sectorial i sense un fort vincle territorial. Aquesta reforma electoral s’hauria d’aprovar en la primera meitat de la legislatura. Bàsicament està en mans del PSC. I, a més, estic convençut que a ells els hi convé.

Alemanya: portes obertes a immigrants formats

2011-05-22T14:16:00.000+02:00

A Alemanya, motor econòmic d’Europa, preocupa molt la demografia que té una corba pèssima. A Catalunya també tenim una corba demogràfica dolenta però aquí aquest debats no fan forat en la societat. La canceller alemanya Angela Merkel té un pla que proposarà la propera tardor. Un pla que contempla elevar l’edat de jubilació dels 67 als 69 anys pels joves nascuts a partir de 1977. I que contempla obrir les portes de bat a bat a la immigració qualificada professionalment. Un pla per anar a totes. Alemanya sempre va a totes. Aquí podríem fer un pla per captar la immigració altament qualificada? On els rebríem? Amb quins projectes? Tindríem crítiques? A Catalunya hauria de ser possible, si fem una societat que miri nord enllà.

Després d'avui

2011-05-22T14:15:00.000+02:00

Avui hi ha eleccions a 13 comunitats autònomes espanyoles. Després d’avui, començarà la revisió del mapa autonòmic, l’aprimament de les administracions, noves formules de serveis compartits...després d’avui es veurà que Catalunya només ha guanyat sis mesos perquè ha començat primer la reforma per sortir de la crisi amb les finances sanejades també primer.

“Ama il sesso, e allora?”

2011-05-22T14:14:00.000+02:00

Això només pot passar en la civilitzada i sofisticada societat liberal francesa. Divendres, a més de fer campanya, vaig tenir temps durant un vol de llegir amb fruïció el Corriere della Sera i em vaig trobar a la pàgina 17 una carta de Carmen Llera Moravia. Carmen Llera és una escriptora nascuda a Pamplona que es va casar; quan ell ja era gran, amb l’escriptor italià Alberto Moravia, fill d’una família burgesa de jueus no practicants i gran figura literària. Carmen Llera va tenir una relació sentimental amb Dominique Strauss-Kahn entre el 2003 i el 2005. Els dos ho han reconegut amb gran normalitat com és habitual en els cercles de l’alta societat parisenca. I ara, l’examant de Strauss-Kahn, en lloc de romandre callada, surt amb una breu carta d’una gran força literària i defensora d’una manera europea de fer les coses davant l’americanisme justicier. Algunes frases: “ama il sesso e allora? non mi sembra un delitto, a volta il corpi esprimono più della parole...” i encara més: “Non so cosa sia successo nella suite del Sofitel, probabilmente c’è stato un rapporto consenziente, ma escluderei la violenza sessuale, non vorrei che Dominique Strausss-Khan diventasse “le bouc émissaire” di un certo puritanesimo americano, antieuropeo e antifrancese”. Acaba: “Desidero solo che possa dimostrare subito la sua innocenza e tornare l’uomo libero e sorridente che ho visto gioni fa”. L’amor, l’afecte, el coratge...d’una exmanat que surt a la palestre en les hores baixes de l’home que va ser amor per ella. Literari, sense cap dubte. I també molt europeu davant el puritanisme americà “antieuropeu i antifrancès”. Això només pot passar a París.

Què té Benavente que no tingui Caldes? (sobre la N-II)

2011-05-14T19:11:00.002+02:00

El divendres 6 de maig, primer dia de campanya, el Govern de l’Estat va autoritzar els tràmits per la licitació de diferents obres públiques per tota la geografia espanyola. Continuo el seguiment atent de les obres de l’autovia A-66, l’autovia de la Plata, que uneix el Cantàbric amb Sevilla. El Govern ha autoritzat una obra de 49 quilòmetres d’autovia entre Benavente i Zamora. El preu de l’obra és de 210 milions d’euros. Cada dia passen per aquesta carretera 4.546 vehicles. La unió Europea aconsella desdoblar a partir dels 15.000 vehicles diaris. Aquell mateix divendres es va autoritzar els 6 quilòmetres de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, l’obra aturada des de fa anys. Per Caldes hi circulen més de 22 mil vehicles cada dia. Per què a Girona no li arriba, d’una tacada, una licitació de 49 quilòmetres que resoldria mitja N-II? Per què? Això s’ho pregunta el soldadet de plom de Manel, net de cor i batallador, que s’ha convertit en el soldadet de plom més famós del moment musical en català.

Massa alta velocitat?

2011-05-14T19:10:00.001+02:00

A Girona esperem en candeletes l’arribada del tren d’alta velocitat que havia d’haver arribat el 2004. Ara el govern acaba de treure a licitació obres del tren d’alta velocitat per valor de 3.829 milions d’euros a Extremadura i una nova entrega per valor de 2.332 milions d’euros per Galícia. I 409 milions d’euros per el tren d’alta velocitat a Santander. És normal que el tren arribi a Girona, que vol dir, anar passant cap a Europa. Però és normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat? És raonable que es continuï licitant en època de profund dèficit noves línies de trens cap a Extremadura, Galícia i Cantàbria? No és menyspreu territorial, és que no és el moment. I que per alguns tot és molt fàcil i per altres, en obra pública de l’Estat, tot ens és molt difícil.

Una campanya més curta?

2011-05-14T19:08:00.001+02:00

En el començament de la democràcia recuperada les campanyes electorals duraven tres setmanes. I, de fet, la llei electoral encara ara diu que les campanyes duraran entre dues i tres setmanes. Però és pràctica general convocar eleccions amb un període de campanya per la banda baixa del que és possible. Amb la multiplicació dels canals d’informació, les noves tecnologies i l’arrelament del sistema de partits...potser seria hora de pensar en una campanya electoral més curta. Amb deu dies n’hi hauria prou per traslladar programes electorals, fer debats i recórrer el conjunt de la demarcació electoral. El temps s’ha accelerat. Els missatges s’han fet més sintètics i ha crescut exponencialment la seva capacitat de transmissió. La campanya pot ser ben plena i una mica més curta. Una idea per discutir.

La política espectacle

2011-05-14T19:06:00.001+02:00

M’agrada la política i crec que, ben feta, té moltes coses de bé. La política és indispensable. Però em repela la política espectacle. I també la política impúdica. M’agrada la política del debat de les idees i de la transformació de la realitat. Això es porta o no es porta en les venes dels candidats. Aquesta setmana una candidata a l’alcaldia de Màlaga ha anunciat el seu embaràs en ple míting. I aquests dies és fàcil escoltar amb tota impunitat algun candidat mentint. Sobre coses de Girona, per exemple, no es pot ser socialista i defensar el traspàs de l’aeroport o dir que el proper mandat serà el del soterrament del tren convencional i l’enderrocament del viaducte si s’escolta el que diuen i sostenen els mateixos socialistes al Congrés dels Diputats.

PSC: sense novetats

2011-05-14T19:05:00.002+02:00

Ja ho va dir tot Ernest Maragall, Jordi Hereu, José Antonio Donaire (exdiputat del PSC per Girona), i el corrent Nou Cicle: no s’entén que els diputats del PSC votessin en contra al Congrés del que van votar els seus col·legues a favor al Senat i del que van sostenir en el Parlament català. En referència al 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que el Govern central va transferir de bestreta el 2009 i el 2010 i que no ho vol fer el 2011. No cal afegir-hi gaire res més. Sense novetats i en la tònica dels últims 25 anys. No es pot governar amb eficàcia Catalunya sense Grup Parlamentari propi al Congrés.

Síria

2011-05-14T19:04:00.000+02:00

Els que es van oposar a la intervenció militar a Líbia ho van fer sostenint que s’aplicava una doble vara de mesurar segons els Estats. En aquell moment no era cert. A Líbia es va començar a intervenir quan Moammar al-Gaddafi ja havia bombardejat i mort entre 6.000 i 10.000 civils. Massa tard. A Síria ja han mort més de 850 civils reprimits pel règim totalitari. O les coses evolucionen a bé a Síria o serà l’hora de no aplicar, ara sí, dobles vares de mesurar.

Mesures de racionalitat

2011-05-14T19:03:00.002+02:00

Aquests dies de campanya vaig de municipi en municipi fent costat als nostres candidats. Estem en ple bullici. I m’agrada haver escoltat propostes carregades de sentit comú en la línea de mancomunar serveis i fer estalvi. M’ha agradat escoltar els candidats de la meva força política a Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en un acte conjunt proposant compartir i integrar serveis. M’ha agradat escoltar els candidats de Quart i Fornells de la Selva proposant compartir policia municipal. O hi posem racionalitat o ens racionalitzaran. A Grècia, ara fa un any, van suprimir per llei dos terceres parts dels municipis i a Portugal tancaran la meitat dels ajuntaments. Que quedi clar que això no és el que proposo per Catalunya. Potser sí per les dues Castelles que elles soles tenen la meitat dels municipis d’Espanya.

La recuperació

2011-05-14T19:03:00.001+02:00

En aquesta península alguns continuen en una llarga becaina després de quinze anys de festa mentre a Catalunya hem començat el sanejament del dèficit del 10% per posar les bases de la recuperació. Alemanya i França ja creixen en escenari post-crisi. Hem de voler ser com França i Alemanya perquè la recuperació espanyola va per llarg. Catalunya ha de fer dependre menys la seva economia de la balança comercial amb la resta de l’Estat i incrementar l’exportació (un 14% més el primer trimestre d’aquest any). Així començarà més aviat la recuperació econòmica. I podrem fer més coses de nivell, un cop resolt el pacte fiscal. I tornarà l’enveja entre territoris. Però si l’enveja és humana i a vegades inevitable, també és malsana.

Un any civilitzat

2011-05-14T18:31:00.000+02:00

El 13 de juny farà un any que es van celebrar eleccions a Bèlgica després de la caiguda del govern l’abril de 2010. Bèlgica porta, doncs, més d’un any amb un govern en funcions. Que administra els afers ordinaris. Una mena de govern de guaret. I Bèlgica ha crescut més d’un 2% el seu PIB en l’últim any. I les coses de l’administració del dia a dia funcionen de forma civilitzada. És clar que no patrocino els governs en precari. Però el cas belga ens ha d’invitar a reflexionar sobre com és possible governar bé sense emprenyar.

Ara fa un any, tot va canviar

2011-05-14T18:30:00.001+02:00

El 12 de maig va fer un any que el president del Govern, Rodríguez-Zapatero, va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per comunicar, en 25 minuts, que la situació econòmica era extremadament delicada i que es proposava retallar despesa per evitar una intervenció. El 7 de maig va ser el dia horrible en que els ministres d’economia de la UE van calibrar la intervenció de l’economia espanyola. La vicepresidenta Salgado va procedir a unes retallades de gran calat però, sobretot, va centrifugar el dèficit a les Comunitats Autònomes, les grans prestadores de serveis: Educació, Sanitat i a Catalunya també policia i presons. Un any després, el Fons Monetari Internacional ha fet oficial que Espanya ha passat de ser la 8ena a la 12ena economia del món i que no preveu creació d’ocupació de qualitat fins el 2017. Aquesta és la situació. I que ell 22 de maig els socialistes tindran un correctiu a les urnes forma part de la seqüència d’una governació que, enfilada en la cresta de la bombolla immobiliària, ens va fer creure que podíem viure per sobre de les nostres possibilitats. Ara, és el tornar a començar. El que ja ha fet Catalunya amb mesos d’avantatge i rigor. El que faran molts després del 22 de maig. El que haurà de fer un govern que d’aquí a un any tindrà nou president.

Què fer a "El Valle de los Caidos?"

2011-05-14T18:28:00.000+02:00

Dimecres 4 de maig. Comissió Constitucional. Compareixença del vicepresident primer Pérez-Rubalcaba, per informar de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Ens informa que al Valle de los Caídos hi ha uns 33.000 cadàvers impossibles d’exhumar perquè s’han barrejat els ossaris. D’aquests 33 mil, 21 mil estan identificats. Els governadors civils tenien instruccions d’enviar al Valle de los Caídos als “Caidos por Diós y por la patria” de cada província. Però també hi ha republicans enterrats. De fet, Rubalcaba ens recorda que hi ha dos cadàvers clarament identificats: Francisco Franco i Primo de Rivera. Li pregunto si el Govern de l’Estat té voluntat d’exhumar els dos cadàvers identificats. No és una pregunta innocent. Ja n’havíem parlat. A la sortida em diu, amb somriure maliciós, que ha fet com si no hagués sentit la pregunta. El Govern ha començat contactes amb la família Franco per traslladar les restes del dictador al cementiri de El Pardo. Després, es podria fer un memorial dels morts dels dos bàndols. És difícil que un republicà vagi a recordar o resar pel seu familiar mort amb Franco allí enterrat. Què fer amb el Valle de los Caídos? El govern té algunes idees. I pocs mesos.

Els trens que funcionen i són barats!!

2011-05-14T18:27:00.000+02:00

Dilluns 2 de maig. Un dia d’anada i tornada a Zúrich amb un bitllet a un preu molt raonable. M’elegeixen president per dos anys del Comitè Europeu d’una Fundació americana de presidents i líders demòcrates i republicans dels parlaments del Estats de la Federació. A finals de juliol els tindrem per Barcelona i Girona en la seva trobada anual europea. A l’aeroport per l’equivalent a 10’5 euros compro un bitllet que em permet utilitzar durant tot el dia els trens i els tramvies de tota la zona de Zúrich. Així arribo al centre amb 15 minuts, així em desplaço en tramvia i així torno a l’aeroport. Transport públic de qualitat i a molt bon preu. A finals d’any la Generalitat canviarà els horaris dels trens Figueres-Girona-Barcelona. Que a la pràctica vol dir millors horaris a primera hora i un últim tren de tornada més tard. Vell compromís que va adquirint forma.

La visió alemanya

2011-05-14T18:26:00.000+02:00

Dimarts 3 de maig. Ens visita el president de la Comissió d’Afers Exteriors del parlament alemany. Sopar col·loqui molt il·lustratiu. Llàstima que coincideixi amb la segona part del Barça-Madrid. Les dues orelles al ponent i la mirada al mòbil. Alguns apunts: confusió i vergonya per l’error de l’abstenció d’Alemanya en el Consell de Seguretat a l’hora de votar la resolució 1973 pel bloqueig aeri de Líbia, atenció als moviments per la votació en el plenari de l’Assemblea General de setembre de Nacions Unides del reconeixement de l’Estat de Palestina. Ara li toca moure fitxa a Israel. Ben aviat a Washington.

Les reformes prenen forma

2011-05-14T18:25:00.000+02:00

M’arriba a les mans la llei electoral que regirà les eleccions parlamentàries de Tunísia el 24 de juliol. La llei contempla la paritat home-dona en les llistes electorals. Quelcom impensable fa mig any en un país del món àrab. No formo part dels pessimistes que pensen que democràcia i món àrab són incompatibles. Per primer cop s’ha fet una revolució en el món àrab que no ha estat ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Les Naus Burés d'Anglès

2011-05-14T18:22:00.000+02:00

Dissabte 7 de maig. Visita electoral a Anglès i retorn a les Naus Burés. Fa uns anys vaig visitar les Naus Burés semiabandonades i amb una maquinària molt apreciada per tots els enginyers i especialistes en arqueologia industrial. Unes instal·lacions abandonades i unes màquines en perill de degradació. Ara he tornat a veure les màquines de la Burés absolutament rehabilitades, engrassades i en ple funcionament. Alguna cosa hi vaig ajudar amb 200.000 mil euros dels Pressupostos Generals de l’Estat a través d’una esmena del Grup Parlamentari.

Si tenen oportunitat, visitin les Naus Burés d’Anglès. Una joia. De mica en mica es va recuperant la memòria d’un passat esplèndid des d’un punt de vista tècnic i febril. A l’entrada de la Nau, hi ha una reproducció de la fàbrica amb un dibuix dels anys vint d’una bellesa i una perspectiva digna de ser reproduïda. I també va tornant el record de Remedios Vara, nascuda a Anglès, artista global de renom universal i gran reputació a Mèxic. Zoé Valdes va escriure un gran llibre sobre Remedios Vara i la seva visita a Anglès la va corprendre. Recons riquíssims d’un país intens. Aquest diumenge, aplec de Santa Bàrbara.

Manel

2011-05-02T00:31:00.001+02:00

Divendres a la tarda-vespre. Jordi Pujol, 80 anys, comenta a Olot Televisió que ara escolta les músiques i les lletres dels Amics de les Arts i de Manel i que queda meravellat que hi hagi una nova generació de músics catalans amb aquesta sensibilitat. Manel ha aconseguit ser el grup o cantautor en català que ha venut més CD a tot Espanya.

Aquesta setmana Pujol ha organitzat en el seu Centre d'Estudis un col·loqui amb Amics de les Arts i Gerard Quintana per parlar d'aquest nou fenomen de la música en català. Passejant pel carrer Major parlem de les lletres de Manel. Pujol, 80 anys, jove amb una curiositat infinita... i parlem del soldadet de plom i d'unes lletres més intimistes d'una generació que no vol patir més del compte ni prendre mal... que estima i guarda els records en una capseta, que ha vist com han viscut els pares i que ara, a la seva manera, volen viure sense por a estimar i amb un gran respecte per tots els glops de vida viscuts....("Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?").

Els 6 quilòmetres de la N-II

2011-05-02T00:29:00.001+02:00

M'he trobat una noia pel carrer, contenta, que m'ha felicitat per l'anunci de la licitació dels 6 quilòmetres de la N-II i m'ha dit: "Te n'has sortit, felicitats". Jo li he dit que em semblava poc i que havíem de continuar lluitant pels més de 100 quilòmetres de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Però com que estava contenta, no l'he volgut despistar.

Els socialistes diran que ells han fet una feina "callada" i que CiU ha fet una feina "sorollosa". Sense posar la N-II en el debat parlamentari del Congrés i convertir-lo en mosca darrere l'orella del ministre de Foment, estic més que convençut que no s'hauria produït l'anunci dels 6 quilòmetres d'autovia les obres de la qual han estat abandonades durant dos anys. A 22 dies de les municipals i a nou mesos ( a tot estirar) de les eleccions generals els socialistes, que en el programa electoral de 2008 van escriure que el 2012 tots els trams de la N-II estarien desdoblats o en obres... havien de fer un pas (petit) per evitar al màxim el ridícul circular.

També es digne de ser assenyalat que hi ha un socialisme gironí entornasolat que durant quinze anys ha declinat exercir influència real a Madrid i que ara un diputat ha pogut més que un exconseller de política territorial. A la noia que em va felicitar ( el gironí és un ciutadà agraït amb massa poc!) no l'hi vaig voler assenyalar que pràcticament es fixarà el cartell del inici de les obres i els cartells electorals de les eleccions generals amb poques setmanes de diferència. No pot ser que una obra com aquesta estigui sotmesa a les urgències i les batzegades electorals. Molt poc europeu, molt meridional.

Incògnita resolta?

2011-05-02T00:27:00.001+02:00

Divendres 29 d'abril. Pont aeri de l'hora de dinar. En el control de seguretat em trobo amb un polític català de primera línia ja retirat. En una hora i mitja, parlem de tot, també del moment polític actual. Ell, que parla i conversa, amb el vell felipisme, em trasllada la idea que Rubalcaba i Chacón ja han arribat a un acord per ser el número 1 i 2 respectivament de la llista de Madrid i, així, evitar les eleccions primàries dintre del PSOE (a l'espera de qualsevol espontani que es podria presentar amb els avals suficients).

Deixo apuntada la informació perquè si així es confirma precipitaria l'elecció de nou cartell socialista al juny i debat de política general el juliol. Aquesta opció tindria el seu què. Per primer cop una militant del PSC seria candidata per Madrid: això podria explicar, en bona mesura, per què Chacón no fa actes electorals a Catalunya. Aquesta decisió també deixaria el PSC més desacomplexadament lligat al PSOE i amb l'anomenat sector catalanista ferit de mort. Aquest és el pensament dominant entre les noves generacions del partit. Chacón és la militant socialista que va firmar un article a El País amb Felipe González on manifestava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut era "satisfactòria". El socialisme català, en un cruïlla històrica i una mica "lost in translation".

El PNB i els pressupostos

2011-05-02T00:24:00.002+02:00

Fa unes poques setmanes me les vaig tenir en una tertúlia de RNE amb els diputats del PSOE i el PP que començaven a dir que era indispensable la il·legalització de Sortu, ara Bildu, la nova oferta electoral de l'esquerra independentista basca. Els vaig dir que tant de bo que algun dia fos possible una opció política que repudiés de veres el terrorisme i que representés els entre 90 mil i 150 mil votants que tenen de base electoral. I els vaig dir que havíem fet una llei, la llei de partits, perquè fossin els tribunals i no pas els polítics els que prenguessin la decisió.

Si vull ser coherent amb aquesta línea argumental, també em sembla malament que el PNB condicioni el suport als pressupostos generals de l'Estat del 2012 a la no il·legalització de Bildu. Això és tant com dir que els tribunals no hi tenen cap paper i que tot depèn d'actes graciables del govern. Amb aquest anunci, el PNB s'allunya, de moment, ( el laberint basc és molt ric en matisos) del suport als pressupostos de 2012.

Hi ha una clau interna que no s'ha explicat aquests dies. A finals d'aquest any el PNB elegirà el candidat a lehendakari per a les eleccions basques de març de 2013. Un candidat en ferm, jo crec que el millor, és Josu Erkoreka. Segurament l'amic Erkoreka no pot aparèixer com l'avalador dels comptes dels últims mesos de Zapatero mentre competeix dintre del seu partit (amb formes de competició sempre molt suaus) per ser el líder electoral del nacionalisme basc que ho té més aviat fàcil per tornar al govern quatre anys després del viatge a l'oposició.

P.S. Aleshores, l'interès del PSOE es tornaria a centrar en CiU. De moment, les coses van molt malament, amb l'incompliment del pagament del que ens deuen del Fons de Competitivitat. Després, hi ha valorar els pros i contres d'un suport. El traspàs dels aeroports i el pagament dels deutes considero que seria uns elements per començar a parlar. El pacte fiscal és matèria d'un debat d'investidura i de la següent legislatura. Apunts d'idees per meditar el setembre.

15 dies de campanya

2011-05-02T00:23:00.000+02:00

Cada dia estic més satisfet d'haver participat en la decisió de la ponència de la reforma de la llei electoral que va limitar als quinze dies estrictes de campanya la propaganda electoral. No tothom ho compleix (alguna candidata gironina, per exemple) però a trets generals, sí que ha fet que en aquesta precampanya els candidats els haguem sentit més nítidament amb propostes de governació i sense el soroll de la publicitat, les cançons de campanya i les fotos que ja estaran als carrers a partir de divendres que ve. Quinze dies concentrats de campanya i netament diferenciats de la precampanya. Això per ara les municipals i per totes les eleccions que vindran. Una bona decisió.

La vigència de Josep Pla i el pacte fiscal

2011-04-23T18:36:00.002+02:00

30 anys- 23 d’abril de 2011. Avui fa trenta anys que Josep Pla va morir al seu Mas de Llofriu. El matí, hem anat a Palafrugell a la lectura continuada de l’obra completa de Josep Pla que des de fa uns anys es realitza al Teatre Municipal de la localitat. Aquest any la lectura era la del llibre “Barcelona, una discussió entranyable”. M’ha tocat un fragment referit al Passeig de Gràcia. A la tarda, hem anat al cementiri de Llofriu a dipositar una rosa a la tomba de l’escriptor. Aquests dies rellegeixo les cròniques parlamentàries de Josep Pla durant la discussió de l’Estatut del 1932. Aquest llibre el vaig regalar al president Artur Mas el 2006 durant la discussió de l’Estatut vigent a les Corts espanyoles. La seva lectura sempre és recomanable. I vigent.

Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?

L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".

La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.

Quants municipis?

2011-04-23T18:32:00.000+02:00

Dimecres 13 d’abril. Madrid. Els portaveus de la Comissió d’Exteriors rebem una delegació d’alts càrrecs de Brasil- alcaldes, diputats, magistrats del tribunal constitucional...- parlem de temes polítics i econòmics entre una economia emergent (7’5% de creixement del PIB de Brasil el 2010) i una economia espanyola amb problemes (però aquesta setmana allunyada dels pitjors auguris i amb senyals de recuperació). Els alts càrrecs de Brasil, 193’2 milions d’habitants, el 2’8% de la població mundial, ens comuniquen que el seu país té uns 5.000 municipis. Ens pregunten quants en té Espanya. Cares de circumstàncies: quasi 9.000, que elegiran una ingent quantitat de càrrecs locals el 22 de maig. Jo crec que es podria racionalitzar el mapa municipal. Però aquesta és una opinió personal...

Fre als trànsfugues

2011-04-23T18:31:00.000+02:00

Dilluns passat s’acabà el termini per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 22 de maig. Amb la reforma de la llei electoral que va entrar en vigor el mes de gener serà impossible canviar alcaldies i majories amb els vots de regidors trànsfugues. Això ho han de tenir molt present els partits a l’hora de confeccionar les llistes, els escollits a l’hora de conformar una majoria de govern i, sobretot, els ciutadans a l’hora de votar. Els trànsfugues quedaran “químicament” anul·lats per canviar majories però si no s’escullen governs amb majories fortes, un municipi amb trànsfugues pot ser més ingovernable durant els quatre anys.

De manual...(electoral)

2011-04-23T18:30:00.000+02:00

El 4 de maig a dos quarts de cinc de la tarda, el vicepresident primer del Govern i candidat indissimulat al cartell socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, compareixerà davant la Comissió Constitucional per parlar del mapa de fosses de la Guerra Civil, dels 30.000 morts dels dos bàndols que hi ha al “Valle de los Caidos”, de la impossibilitat d’identificar les restes d’aquests cadàvers i de la creació d’una comissió de “savis” per fer del “Valle de los Caidos” un memorial de la Guerra Civil. Aquest consell de savis suggerirà; un dia d’aquests, el trasllat de les restes del dictador Franco al cementiri del Pardo. Tot això passarà 24 hores abans del primer cartell de les eleccions municipals. I previsiblement el PP picarà. De manual...(electoral). Aiii, Fouché!!

La reducció de dèficit

2011-04-23T18:28:00.001+02:00

Això que en diuen les “retallades” no és res més que mesures dures però inevitables per reduir el dèficit públic i no acabar essent una economia intervinguda i esfondrada com les de Grècia, Irlanda i Portugal.

El govern espanyol ha anat molt lluny deixant que el vehicle de l’economia circulés sense direcció en el volant....i la vicepresidenta Elena Salgada va començar el 12 de maig de 2010 (el dia del seu aniversari) una draconiana política d’ajust pressupostari per evitar la intervenció i després de les trucades del president del estats Units, el president de Xina i els directors generals del FMI i el Banc Central Europeu.

Succeeix però que la gran majoria de serveis que repercuteixen directament sobre la vida diària de tots nosaltres són traspassats a les Comunitats Autònomes. I així Salgada estreny el cinturó i les comunitats hi posen la cara. És evident que després del 22 de maig veurem que tots els governs autonòmics que ara estan a les portes d’eleccions adoptaran mesures de reducció del dèficit. És de calaix, mai millor dir. I en el cas català és notable observar com els partits que van fer aquest gran dèficit en els últims cinc anys ara, alguns d’ells, són capaços d’encapçalar la manifestació. Els electors segur que tenen memòria. Temps de guaret. Durant el primer trimestre d’aquest any les exportacions han crescut un 14% en l’economia catalana i la temporada turística es presenta favorable. Després del temps de guaret, sembrar per fer créixer una nova economia productiva, que ja no serà bufar i fer bombolles (immobiliàries i d’altres tipus). S’ha acabat l’època de viure per sobre de les nostres possibilitats.

Aquesta setmana el FMI ha anunciat que l’economia espanyola ha passat de ser la 8èna a la 12èna del món i que no preveu un creixement per sobre del 2% ( la que crea ocupació de forma estable) fins el 2017. Tornin a llegir les tres últimes frases, si us plau. Pensin un moment en aquestes tres últimes frases, si uns plau. En tota la península Ibèrica, només hi ha dos llocs que es prenen seriosament aquestes coses: Portugal perquè té la pistola al pit i Catalunya perquè vol sortir del pou i enlairar el vol. Entremig, un llarg son després de l’esforç d’aixecar tantes cases.

Les bombes de disperssió i Líbia

2011-04-23T18:27:00.000+02:00

Dimarts a la Comissió de Defensa del Congrés haurem de votar una pròrroga de la missió militar a Líbia en compliment de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El primer que cal preguntar-se és perquè el govern es va posar el límit naïf d’un mes (ai aquest bonisme que vol i dol). En segon lloc haurem de reflexionar sobre el sentit de l’actual missió. Un diplomàtic mallorquí amb un català molt dolç i anys d’experiència, Josep Riera, ha estat enviat representant del govern espanyol a Bengasi, capital de la zona rebel. L’embargament de comptes i armes no hauria de regir per als Consell Nacional si es vol donar el tomb definitiu i canviar el règim. El coronel Gaddafi ha bombardejat i matat més de 8.000 civils. Però això és poc rellevant per un delirant José María Aznar que ha definit Gaddafi com a “amic d’Occident” i ha criticat la intervenció armada. També s’ha sabut que Gaddafi ha atacat amb bombes de dispersió, letals de forma indiscriminada. Prohibides des del Conveni de Dublín de 2007. Les bombes de Gaddafi van ser fabricades a Saragossa i venudes abans de 2007, legalment. Quan alguns ja demanàvem la prohibició de la fabricació i venta. El que no se sap tant és que el govern espanyol va arribar a la reunió de Dublín amb poques ganes de prohibir totalment aquest tipus d’armes que “maten després de les guerres”, com les mines antipersona. La pressió de la fàbrica de Saragossa era molt important. Però a vegades s’han d’adoptar mesures més enllà de les pressions.

Elogi de Lluís María de Puig

2011-04-23T18:25:00.000+02:00

Dilluns 11 d’abril a les 7 de la tarda.Estrasburg. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa atorga el títol de president d’honor al polític i historiador Lluís Maria de Puig que ha tancat una dilatada activitat política sempre en l’àmbit parlamentari i que ha dedicat 27 anys de la seva vida al Consell d’Europa, que va presidir en el període 2008-2010. Segurament De Puig és el socialista gironí sorgit de l’època de la transició que ha fet una executòria política més rodona, eficaç i d’ample mirada. Ara continua la seva activitat en el sector acadèmic i en el privat on ha comprovat que un bon polític té reconeixement i sortides professionals que aprecien el coneixement adquirit. Saber sortir de la política i continuar el camí de la vida amb la formació i la mirada amb un estrabisme polític inesborrable. Gran tema de reflexió.

Recordar-se del mort quan el vetllen

2011-04-10T03:01:00.001+02:00

A vegades el costumari català és molt ric i expressiu. M’ha vingut al cap aquesta frase quan he llegit la notícia: “Recordar-se del mort quan el vetllen”.

Fa set anys i algunes setmanes de la victòria de Zapatero en les eleccions generals de 2004. Falten vuit mesos i mig perquè el parlament espanyol tanqui portes per la convocatòria d’eleccions generals. Falten set setmanes per les eleccions municipals. Fa set anys que el Govern socialista no ha aconseguit inaugurar cap nou quilòmetre de la N-II desdoblada. Fa tres setmanes el ministre de Foment va dir al Senat que no tenia diners per desdoblar la N-II aquest any. Fa tres setmanes que van sortint notícies que demostren que el ministeri de Foment sí que té diners per desdoblar altres carreteres: Autovia de la Plata (transitadíssima!!!) en el seu pas per la província de Palència (el famós tram de Benavente!) o accessos a la ciutat de Huelva desdoblats.

I ara, els socialistes gironins, tots ells, en peregrinació, van a dir-li al ministre que el socialisme gironí s’està fent el harakiri amb la paràlisis per 7 anys de la N-II. El ministre els hi diu que s’ho pensarà i que donarà una resposta en setmanes. La resposta, evidentment, serà aproximadament positiva i inflada com els núvols de primavera en una tarda plàcida a l’Empordà tramuntanat. I direm: “veus: això és recordar-se del mort quan el vetllen”.

La rapinya d'AENA

2011-04-10T02:59:00.001+02:00

Aquesta setmana s’ha fet públic el compte de resultat de l’empresa pública gestora dels aeroports espanyols. AENA ha guanyat més de 10 milions d’euros , després d’impostos, amb les taxes que cobra pels vols que tenen sortida o arribada a l’aeroport de Girona. Convé recordar que AENA encara és una empresa amb pèrdues en el conjunt de la seva compta d’explotació. ¿És lògic que Ryanair demani 12 milions més d’euros per mantenir la freqüència de vols a Girona i que l’Estat, el gran beneficiaria de tot això, no hi aporti ni un euro? És clar que no! La gestió pròpia del aeroport ens permetria saltar de la repinya d’AENA a l’eficàcia i l’eficiència en la gestió dels aeroports catalans. Tot arribarà. També un tren d’alta velocitat amb parador a l’aeroport, 25 minuts del centre de Barcelona. Mapes, mapes de poder...que sempre es redibuixen.

Ja no tant rics...

2011-04-10T02:58:00.002+02:00

Ja ningú ni em broma ni de forma seriosa es posa a la boca l’expressió “Girona, rai”. Girona, demarcació, liderava l’any 2000 el rànquing estatal de províncies amb més renta per càpita (18.738 euros de mitjana), a molta diferència de les que venien a continuació. La situació ara, el 2011, ha canviat radicalment i tot i que la renta per càpita ha crescut (23.183 de mitjana), Biscaia, Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Madrid ja han superat Girona.

Aquestes dades ens han de convocar a una profunda reflexió. Amb total capacitat d’assenyalar el rei despullat pels carrers de la nostra economia local. El creixement demogràfic de Girona en aquests deu anys ha estat dels més alts de l’Estat i això, objectivament, ens ha fet baixar la mitjana de la renta per càpita. Temps per integrar el fort creixement de població en les estructures més productives. Aquests últims anys, la totxana ha imperat en el model de creixement de la capital i de la costa, de les ciutats de la plana i dels poblets de la muntanya. El sector continua caient en picat i una generació que durant 15 anys ha viscut a la cresta de l’onada de la bonança ha de mirar cap a noves formes de guanyar-se la vida.

Finalment, Girona ha de disparar la seva ambició d’excel·lència i d’acompanyament en la fundació o en la captació d’empreses innovadores i amb alt valor afegit. Tenim les que tots sabem, i ens en sentim molt orgullosos, però en fan falta moltes més. I en aquest punt no hi ha prou ambició. Més aviat hi ha una suspicàcia de vol gallinaci en els compartiments estancs dels que tenen instruments per innovar. Portes i finestres obertes perquè Universitat, parc tecnològic, patronals i talents anònims però molts cops menys vanitosos i més potents posin en comú tota la seva capacitat de transformar, d’innovar, de buscar l’excel·lència. Fem com si no existís la mamella del turisme (que aquest any anirà bé i que també ha de ser excel·lent), fem com si no existissin les rentes, fem com si haguéssim de començar!! Del primer al sisè lloc en la renta per càpita en deu anys.

Eleccions a Perú

2011-04-10T02:56:00.002+02:00

Tinc una relació acadèmica com a professor invitat de la UPC de Lima que fa que conegui bé Perú i el visiti un cop a l’any (pel pont de la constitució) per donar-hi classes. Perú ha experimentat un gran creixement econòmic en els últims temps i en cap exercici dels anys més durs de la crisi ha caigut en recessió, igualment com les restants economies sudamericanes ( amb un sector financer més clàssic i “aborrit”, com diu Enrique Iglesias, gran polític uruguaià).

Perú té eleccions aquest diumenge. Atenció al resultat de la primera volta de les eleccions presidencials i parlamentàries. Poden passar a la segona volta el populista Ollanta Humala (que tant ha vindicat el seus vincles amb Hugo Chávez, tot i que ara els dissimula) i Keiko Fujimori, 35 anys , parlamentària i filla de Alberto Fujimori, ara a la presó per sentència ferma després de deu anys de poder amb nepotisme i formes poc ortodoxes d’acabar amb Sendero Luminoso, el terrorisme que havia trinxat el país. Els segueixen en les enquestes Alejandro Toledo i Pedro Pablo Kusinski, PPK, peruà americà, economista de Harward, amic, i evidentment el que millor podria conduir el país. Però potser que aquest diumenge el dilema quedi entre Humala i Fujimori.

Mario Vargas Llosa, ferit després de la seva amarga experiència política (aplicar un programa netament liberal en una economia en vies de desenvolupament, que per cert va aplicar Fujimori pare) ha dit que aquesta elecció és escollir entre el càncer i la sida. Dura afirmació. Els socialistes de Alán García no presenten candidat propi i en una segona volta apostarien per Keiko Fujimori. Hi ha molt més de fujimorimse a Perú del públicament declarat. Alán García pensa en la seva reelecció dintre de quatre anys.

Un crepuscle feliç

2011-04-10T02:54:00.001+02:00

Ja fa vint anys que l’escriptor Salman Rusdhie va ser atacat pel integrisme islàmic amb una “fatwa” que el condemnava a mort. Viu en l’anonimat i apareix puntualment, com aquesta setmana a Bilbao.

Sosté Rusdhie: “vivim el crepuscle de l’extremisme religiós i de les dictadures”. I encara afegeix: “el que ha passat a Tunísia i a Egipte demostra que es pot canviar el món sense terrorisme”. Potser ho havíem oblit en el món occidental, però hi ha desigs universals com els de viure en una societat sense restriccions de drets fonamentals. Tot el món, si se li dóna l’oportunitat, vol viure una vida millor, amb treball, futur i allunyat de la pobresa. Per primer cop en el món àrab s’han fet revolucions que no són ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Slhomo Ben Ami, diplompàtic i exministre d’exteriors d’un govern laborista israelí, ho va dir molt bé la setmana passada en un esmorzar en el Congrés: “Estem vivint una segona descolonització d’uns països amb fronteres fetes amb esquadra i cartabó des de la metròpoli. La realitat és molt més rica i complexa”. 2011, l’any que va canviar el Mediterrani i el món àrab. Tema dels cursos d’estiu que dirigeixo aquest any a Aranjuez. Del 18 al 22 de juliol. Hi ha beques per a 12 places. Contacteu-me.

L’anunci. El començament d’un final

2011-04-02T22:39:00.003+02:00

Dijous van dinar, sols a la Moncloa, José Luís Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, president i vicepresident primer del govern de l’Estat. El segon, que sempre ha tingut una gran habilitat per seguir els consells del cardenal Mazzarino: “Simula i dissimula”, tenia l’encàrrec de convèncer el president del govern que anunciés de forma imminent la seva retirada de la política i la renúncia a un tercer mandat.

La decisió sobre el quan de l’anunci no estava pressa per Zapatero que s’inclinava per anunciar-la després de les municipals. El que sí tenia decidit Zapatero i anunciat a algunes persones del seu entorn és que no es presentaria a una tercera elecció a la presidència. Rubalcaba arribava al dinar amb algunes dades impactants que l’hi havia preparat el seu aliat en la nova etapa, José Blanco. El partit l’hi volia demostrar a Zapatero que un anunci imminent podia fer recuperar entre tres i quatre punts les expectatives de vot dels candidats a diferents municipis i comunitats autònomes. I en aquest 3-4% hi ha la diferència entre la victòria i la derrota que afecta la trajectòria política de milers de persones en el camp local i autonòmic.

Rubalcaba va sortir del dinar sense una resposta del president. Lleugerament desesperat i enganxat al telèfon mòbil, va començar a mobilitzar als seus aliats en el partit i a directors de diaris per redoblar la pressió. Era un encàrrec del “partit” que ja té criteri propi i interessos discrepants amb els del seu secretari general i alhora president del govern. Divendres a l’hora del Consell de Ministres, Zapatero continuava amb el seu mutisme. Divendres a la tarda es va tancar per preparar el seu discurs d’anunci de sortida a pronunciar en el Comitè Federal del dissabte dia 2 d’abril. Divendres entre les set i les nou del vespre ho va comunicar a quatre persones: Manuel Chaves, José Blanco, Alfredo Pérez Rubalcaba i Marcelino Iglesias. No ho va comunicar ni ha José Bono ni a Carme Chacón. Als seus interlocutors els hi va demanar silenci absolut. La notícia es va començar a filtrar a la una de la nit pels informatius del canal 24 hores de TVE. Els diaris ja estaven a impremta i no arribaven a temps de canviar les portades. Tots van optar per titulars ambigus. Alguns tenien més informació que altres i alguns ja portaven 48 hores de complicitat per llançar la candidatura de Rubalcaba.

Tots s’han conjurat al PSOE per no obrir la batalla de la successió fins després del 22 de maig però això serà impossible i Rublacaba i Carme Chacón començaran tempteig de les seves possibilitats en la campanya de maig. Cada gest, cada paraula, cada opció dels barons territorials...serà un test de les primàries de juliol. No és una idea intel·ligent anunciar la retirada ara i deixar la designació de nou líder (perquè el lideratge de Zapatero ja és passat) fins a l’estiu. Aleshores, per què aquesta decisió d’última hora? El motiu principal és la pressió interna del partit. El dia que José Blanco va anunciar la supressió del míting de Vistaalegre (plaça de toros talismà dels socialistes) pel 2 d’abril i la “reprogramació” de la campanya per les municipals i autonòmiques el que estava anunciant és que el partit havia decidit prescindir de forma avançada de Zapatero per reduir els danys de les eleccions de maig. I aquell anunci es produïa després de tancar un pacte de lleialtat entre Rubalcaba, Blanco i tot el vell felipisme. Com que les notícies corren com la pólvora per un partit irascible pel soroll somort però imparable del desgast de la successió, Carme Chacón va decidir aixecar el dit i explicitar més la seva intenció de ser candidata. Ho va fer dimarts amb una columna tímida i escrita pel corresponsal de defensa en un diari partidari de Rubalcaba, El País. No en tenia prou amb aquella columna. Hi va tornar el dimecres amb una portada gran a La Vanguardia. Segurament, una vegada més, havia disparat abans d’hora i a destemps (en la seva cronologia personal i en els temps de la guerra de successió). Chacón té suports minoritaris però no pas irrellevants. Té, sobretot, el suport dels desencantats amb Zapatero que el van acompanyar en l’aventura del Congrés del 22 de juliol del 2000 i que es van sentir desplaçats en pocs anys de govern ( López-Aguilar, Álvaro Cuesta, Jesús Caldera...). El despit, aquest motor dièsel de les decisions presses a mitja determinació. Chacón també hauria de tenir el suport de tot el PSC, però alguns joves diputats socialistes catalans ben cuidats per Blanco i el seu entorn, ho tindran difícil (una vegada més) a l’hora de navegar en les properes milles d’un mar encrespat. Però ja han navegat en altres aigües confuses.

En el dimarts del primer Ple del mes de març, sopant, un ministre deia als dos diputats que compartíem taula amb ell: “Alfredo es la mejor opción para perder por poco y dirigir el partido desde una oposición fuerte”. L’operació per precipitar els fets ja estava en marxa. Ho certificava una altra frase contundent del interlocutor: “Ahora Zapatero debe al partido un gesto creïble i una explicación razonable de su gestión”. Contundents demandes: “Zapatero debe al partido...”: per tots els que han estat en l’operació, Zapatero és com un parèntesis en la història d’un partit socialdemòcrata més aviat jacobí (que mai hauria coquetejat amb l’Estatut ni amb una negociació vaporosa amb ETA).

A Catalunya, els socialistes també estan animats pel seu congrés d’octubre (al qual arribaran després de l’agitació de les primàries de juliol). Apuntin aquest nom: Pere Navarro, alcalde de Terrassa (no confondre amb el director general de Trànsit). L’opció preferida pels capitans, amb José Zaragoza al capdavant, per primer secretari del partit. ângel Ros queda massa lluny dels llaços profunds dels capitans. Miquel Iceta ja ha aixecat el dit. I els joves també. I els vells dirigents també. Ara seria elegir el primer secretari per després elegir el cartell electoral.El PSC cada cop té més semblances amb el Partit Socialista francès posterior a François Mitterrand. Una confusió llarga entre els vells elefants, els joves renovadors i les promeses de realisme fantàstic a l’estil Segolene Royal.

Blanco no vol desdoblar la N-II

2011-03-27T17:36:00.001+02:00

22 de març a la sessió de control de Govern al Senat. La senadora Coralí Cunyat va per feina i pregunta, en la seva primera intervenció en una sessió de control, al ministre José Blanco perquè en set anys de govern socialista no ha avançat ni un pam el desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Aquest és “l’atac final de primavera” d’una estratègia combinada que ha passat per una interpel·lació (debat llarg) i votació d’una moció al Ple del Congrés el mes d’abril de 2010 i una moció a la comissió de Foment l’última setmana de febrer de 2011: Objectiu: que el govern es mulli. En l’atac final, Blanco ha capitulat de tanta mentida i ha afirmat que no hi ha fons i que no preveu desdoblar la N-II durant el seu mandat. La primera declaració sincera en públic des d’aquell íntim “Jordi, no tengo ni un duro” de finals de gener. Aquí el verb és important: “no poder o no voler”. No poder adjudicar cap nova obra és trist però es contradiu amb les noves obres que es van licitant a Madrid i a la Galícia natal de Blanco. Divendres en una roda de premsa a Ripoll al costat del candidat Jordi Munell recordo que la N-II i la N-260 i el Túnel de Toses són obres que arranquen els anys 1993-1996 amb el ministre Josep Borrell. En 16 0 17 anys de bonança econòmica , tot hauria pogut estar fet. Només va avançar un tram de la N-260 d’Olot a Besalú (1996, Pacte del Majèstic).

Líbia, el parlament i l'opinió pública

2011-03-27T17:32:00.002+02:00

En la votació parlamentària de la intervenció militar a Líbia només hi ha hagut tres vots en contra: Gaspar Llamazares i els dos diputats del BNG. Ha passat molt desapercebut que Iniciativa per Catalunya, la diputada Núria Bonaventura, hi ha votat a favor. De les lliçons apresses de la Guerra dels Balcans n’han sortit algunes conclusions i una doctrina de Nacions Unides: La responsabilitat de protegir. La sobirania no és il·limitada i davant una massacra de civils (entre 6 mil i 8 mil morts quan escric aquestes ratlles) la comunitat internacional ha d’intervenir. En aquest cas per complir tres objectius: fer impossible que l’aviació líbia militar sigui operativa per continuar bombardejant, bloquejar els fons de Muamar el Gaddafi pels bancs del món i evitar el comerç d’armes. Aquest tercer punt ara és el més delicat. I la venta d’armes per part de màfies o Estats fallits des de les fronteres de Sudan, Txad i Níger són el gran perill de cronificació del conflicte. Hem de ser conscients que l’opinió pública no acull amb la mateixa quasi unanimitat parlamentària aquesta intervenció.

A la gent no li agraden les guerres, a mi tampoc. I entre les guerres perdudes i els quaranta anys d’aïllacionisme polític, aquí no s’entén gaire això d’anar a salvar vides a una altra part del món. Encara que en aquest cas és un lloc ben proper i una inestabilitat en la zona ens pot afectar de prop. Un periodista de Público em pregunta si en el mateix conflicte del Líban amb un govern del PP hi hauria hagut més mobilització ciutadana en contra: li dic: molt bona pregunta a la qual no tinc resposta...tot i que alguna tinc.

Sense empentes

2011-03-27T17:28:00.002+02:00

Dimarts 22 de març al finalitzar el Ple d’autorització d’efectius de l’Exèrcit en el compliment de la resolució de Nacions Unides 1973 sobre la guerra (guerra civil, asimètrica, amb milers de morts civils...) de Líbia. Em topo a la sortida de l’hemicicle amb el president del Govern. Li dic: “primer el president, sense empentes. Alguns tenen molta pressa perquè surtis”. En l’ambient està molt viu un cap de setmana en què mitjans afins als socialistes i els candidats que aixequen la bandera de la successió no han parat de filtrar una sortida imminent de Zapatero, un anunci ràpid i unes primàries per elegir nou candidat durant el mes d’abril, abans de les municipals. Una estratègia suïcida. Rubalcaba i Chacón han rebut uns quants sms durant les més de dues hores de debat i votació: missatges que, que sense saber el que deien, provocaven la reacció de cares de delit i satisfacció ( acaronar la idea de poder a vegades és més atractiu que l’exercici del poder va escriure Yasmina Reza després de seguir tota la campanya presidencial de Sarkozy).

El president Zapatero està molest, molt molest, davant tantes ànsies de trencar-li el seu guió de sortida. El president del govern espanyol creu que alguns no respecten el pas. Però els impacients hauran d’esperar i alguns potser es cansaran d’esperar. Valora molt els temps en política. Ara el més important és la Cimera europea i l’evolució de la situació a Líbia. I ens trobem amb el ministre Ramón Jáuregui (gran tipus, vell socialista que també juga amb interès de part en el debat que no s’ha de tenir i tothom té). Un cop més, una manifestació del síndrome de la Moncloa: un president capficant i centrat ( amb major o menor encert) en els grans assumptes del moment (economia i política exterior) i un partit embadalit en querelles internes i caïnites. Un socialisme de final d’etapa histèric perquè no veu nou capità ni nou rumb. Pas al president, respecte als temps en política. Gran ensulsiada socialista el 22 de maig i després 9 mesos per reequilibrar el joc de forces entre les parts. La psicologia político-electoral juga molt a reequilibrar i expirar culpables com a catarsis abans de decidir un nou vot.

La guerra de successió

2011-03-14T02:13:00.000+01:00

La consigna en les files del partit socialista és no parlar-ne, però tots estan instal·lats en la successió del president Zapatero. Potser tots menys ell, que expressa un notable malestar perquè el canvi ara ja no el domina sinó que li és imposat. Resumint les converses de la setmana: la qüestió és decidir si Zapatero fa pública la renúncia abans o després del 22 de maig. El intent de Carme Chacón de postular-se com a candidata alternativa ha fet aigües en una setmana. Rubalcaba aquesta setmana ha estat fora de joc per una infecció però això no vol dir que no torni amb totes les credencials que l’avalen com millor cartell per “aturar el cop” o sigui, per perdre les eleccions amb el cap alt. Paraula de ministre, de dos ministres.

N-II, el harakiri socialista gironí

2011-03-14T02:11:00.001+01:00

Dimecres 9 de març. Fa tres anys justos de les últimes eleccions generals i em toca defensar una proposició no de llei pel desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. El text fou registrat al Congrés el desembre de 2008 i, desgraciadament, continua essent vigent. L’he d’actualitzar per deplorar el incompliment de la moció del Ple del 27 d’abril de 2010 que instava al Govern a licitar les obres del tram Caldes de Malavella-Tordera abans d’acabar el 2010. El partit socialista es quedava en minoria a la Comissió de Foment i, al final, ha votat un text que va més enllà del que saben que poden complir.

Més de una i de dues persones em pregunten sobre la utilitat d’aquestes votacions parlamentàries. En els països seriosos, aquestes votacions són molt rellevants. I ben mirat, aquí també perquè, com a mínim, obliguen a la paquidèrmica màquina del Ministeri de Foment a fer papers i veure que la mosca collonera de la N-II continua activa. Si fa unes setmanes el ministre José Blanco em deia, un pèl indolent, estintolat en el seu escó, “Jordi, no tengo ni un duro”, dimarts a la tarda em deia “Jordi, ya hemos hecho un papel de compromisos sobre la N-II, a ver si nos ponemos de acuerdo”. Es difícil, impossible, posar-se d’acord amb el Ministeri de Foment després de tants incompliments. Ja estaria molt content si aquesta primavera licitessin les obres del tram sud. No fer-ho, seria un petit harakiri socialista davant la societat gironina.

Jordi Pujol i els jueus

2011-03-14T02:10:00.000+01:00

He llegit el llibre “Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa” de la periodista Anna Figuera. Molt ben escrit i documentat. Segurament una contribució a l’enriquiment de les seves memòries. Durant la presentació del llibre el president Pujol ha evocat el president Ben Gurion i ha dit “Després de fer país, ara toca fer Estat”. O unes estructures d’Estat que la globalització fa que siguin ben vistes per aliats fins ara impensables – vegis el suport europeu al corredor mediterrani que clivella l’Espanya radial. Dissabte, el president m’ha dit: “Ara em començaran a preguntar què faré el 10 d’abril. Aquest no és un procés polític sinó sociològic i de distanciament emocional. Són plaques tectòniques que es van separant. No és unívoc, però mira Bèlgica...són plaques tectòniques....”.

Líbia i la responsabilitat de protegir

2011-03-14T02:09:00.000+01:00

La matança de Srebrenica va deixar una fossa comuna amb 3.000 morts. I la intervenció militar de la OTAN va arribar tard i amb els europeus negligint les seves responsabilitats. Nacions Unides continua amb un sistema antic de veto en el Consell de Seguretat. Però de la lliçó dels Balcans en va treure la doctrina de “la responsabilitat de protegir”. Els informes que tenen els caps d’Estat i de govern els informen de més de 6.000 morts a Líbia. On és la responsabilitat de protegir? La resposta correcta s’ha de produir en hores.

Revolucions....i reformes

2011-03-14T02:06:00.002+01:00

Amb quant d’interès hem seguit les revolucions de Tunísia i d’Egipte i, en canvi, amb molt menys la reforma constitucional impulsada pel rei del Marroc que sembla haver extret algunes lliçons oportunes de la formidable maror a favor de la dignitat que sacseja els països àrabs. Fa menys d'un mes -quan desenes de milers de marroquins van exigir reformes democràtiques i econòmiques- Mohamed VI declarava que no cediria davant la demagògia del carrer.

Ara, en un imprevist missatge televisat, ha promès un profund canvi constitucional, l'esborrany ha d'estar llest al juny per ser votat en referèndum. La reforma inclourà un poder judicial independent, major paper per als partits i el Parlament, "que emanarà d'eleccions lliures i sinceres", i descentralització regional.

Construir una monarquia constitucional va més enllà de conjuntures. Marroc ja ho és, de creure la Llei Fonamental de 1996, que no obstant això atorga al rei poders gairebé absoluts, polítics i espirituals. Pocs creurien que el Marroc d'avui casa amb els termes "democràtic i social" que proclama aquesta Constitució. Mohamed VI no només designa el seu gust al primer ministre i als titulars de les carteres clau, sinó que pot també dissoldre el Parlament o imposar l'estat d'emergència. I es beneficia d'una desmesurada riquesa, pel seu control d'una part fonamental de l'economia del país. La democratització marroquina exigeix que el monarca es despulli de moltes de les seves prerrogatives. De poc serviria que el primer ministre sigui el candidat del partit més votat, amb plens poders nominals, si aquestes facultats augmentades coexisteixen amb la discrecionalitat actual del rei per dictar la política. La promesa moralització de la vida pública seria ja una revolució en un país on un dels greuges bàsics és la corrupció administrativa. Cautela afegida és que l'esborrany constitucional hagi de ser redactat sota la tutela d'un jurista poc sospitós de passions democràtiques.

Malgrat tot, la retallada de poders enunciat per Mohamed VI té l'innegable valor de contrastar amb la cega tancament o la violència amb que el canvi imparable és confrontat per molts dirigents àrabs. Marroc té, a més, unes característiques especials, per la seva proximitat a Europa i les seves estretes relacions amb el vell continent. La seva democratització, a més de constituir un valuós referent per a altres Estats nord-africans, afegiria un plus rellevant en el tracte de Rabat amb la UE. Atenció al Marroc. La meva amiga la diputada Mbarka Bouaida fa setmanes que ho anunciava. La setmana passada em van anul·lar a última hora una invitació a visitar alguns membres del Govern. La reforma s’anunciava, el brogit s’ha convertit en decisió.

El dia que Chacón va voler fer mèrits

2011-03-02T02:12:00.001+01:00

20.923 euros per soldat reclutat- Dimecres 23 de febrer. Interpel·lo a la ministra de Defensa sobre la despesa en publicitat i propaganda del seu ministeri. Més de 15 milions d’euros el 2009, més de 11 el 2010. Tot molt enfocat a les ànsies de promoció política de la titular de la cartera, Carme Chacón. La seva reacció és airada, desmesurada, capta l’atenció de periodistes i parlamentaris que em pregunten si hi ha alguna cosa més amagada que hagi fet enervar a Chacón. Un periodista ja s’ha posat a estudiar les empreses adjudicatàries de la publicitat, que figuren en l’informe anual de Publicitat del Govern. Però jo, d’entrada, no anava tant lluny. Només volia denunciar dades com aquestes: l’any 20010 es van destinar 6’8 milions d’euros a publicitat per reclutament de militars de tropa i marineria. Durant l’any només es van convocar 324 places. La divisió no enganya: cada plaça de soldat va costar 20.923 euros en publicitat. El sou d’un any? Negoci rodó?

“Menos nacionalista”- La ministra Chacón va arribar amb el voltatge alt a la sessió de control perquè el dia abans havia tret el cap en el debat successori que el PSOE viu sense voler viure. Els dies parells diuen que no hi ha debat i els dies senars van discutint sobre possibles successors. I Zapatero encara no ha dit que es retira....de fet, és una possibilitat plausible per a un tàctic nat. Chacón ha aixecat el dit enfront de Alfredo Pérez Rubalcaba. Vella amistat ara convertida en confrontació generacional. Aquella nit coincideixo en el sopar amb un destacat exministre canari que aposta per Chacón i anima el debat i la propaganda de l’assumpte. És durant el debat de la despassa en publicitat que m’intenta engaltar: “Soy catalana i cada vez menos nacionalista”. Molt bé, res a veure amb el que discutíem, i que ni es va dedicar a negar amb arguments i dades. Aquella frase altisonant dirigida a un nacionalista tenia un destinatari: fer-se perdonar la seva condició de catalana davant els dirigents i diputats del PSOE per guanyar punts com a candidata. I va arribar divendres i l’enquesta del CEO que assenyala que per primer cop CiU pot guanyar el PSC en unes eleccions a Corts Generals. Sobre tot aquest assumpte de la setmana, Alfonso Guerra va dir una cosa molt sensata: “Espanya està preparada per tenir un home i una dona president i que sigui català, extremeny o de Madrid...però sobretot que estigui preparat o preparada”.

Més coses que es mouen

2011-03-02T02:11:00.000+01:00

Diumenge 27 al vespre un grup reduït de parlamentaris havien de viatjar a Casablanca per ser traslladats a Rabat on el dilluns 28 de febrer mantindrien reunions amb el primer ministre i varis ministres del Govern del Marroc. Dos objectius del viatge: tractar la reinstal·lació d’empreses al Marroc (algunes se n’han anat cansades de tanta informalitat governamental) i escoltar, un cop més, la proposta marroquina sobre el territori pendent de descolonització del Sàhara occidental. Dissabte 26 per la tarda, un diputat dels que integraven la discreta missió rep una trucada, mentre dinava a Campllong, d’un interlocutor amb la veu nerviosa: “El viatge s’ha posposat o anul·lat...no sé com dir-ho. Perquè hi ha insistents rumors de canvis ministerials al Marroc per la propera setmana. Podria ser que dilluns no ens pogués rebre ningú perquè també al Marroc hi ha coses que es mouen....”. El Magreb es mou i les cases reials de Marroc i Jordània són les primeres que noten que si no reformen el sistema el sistema el sistema els pots remoure a ells.

Un idil.li molt passional

2011-03-02T02:10:00.000+01:00

Però la política polititzada dura el que dura...la notícia de la setmana és una altra. El nostre català Apel·les Fenosa va ser un amant intens i apassionat de la dona que va revolucionar la moda i el disseny del segle vint: Coco Chanel. Sí, aquesta setmana i gràcies a una investigació que ha firmat Oriol Margalef a La Vanguardia hem conegut els extrems d’un idil·li molt apassionat del modest escultor català, exiliat a França, amb la gran dissenyadora francesa. Entre 1939 i 1940 Fenosa va abandonar els rigors de la pobresa d’un artista exiliat per instal·lar-se en una suite del Ritz de París on va viure envoltat dels perfums, la sofisticació i els viatges exòtics i les fantasies vitals de Coco Chanel. Al final, l’artista del Vendrell es van cansar d’una vida tant mundana i vitalista i va abandonar Chanel. A partir del 18 de març sabrem més dades sobre l’assumpte amb l’exposició i el catàleg que veurà la llum. El nostre Apel·les visitant el cos de la universal Coco Chanel. Admirat Apel·les a París!

Pel que fa a Ryanair

2011-03-02T02:09:00.002+01:00

La companyia de baix cost més exitosa d’Europa ha decidit obrir la renegociació del conveni que té subscrit amb institucions públiques i sectors econòmics de les comarques gironines abans que s’acabi el termini de l’actual conveni vigent. Aquesta primera notícia ja diu força del que no manté un pacte escrit. Ja sabem com ha funcionat el negoci de Ryanair en tants aeroports secundaris d’Europa. Les normes de relació són perilloses i sempre sotmeses a la possibilitat d’un nou xantatge. Però quan hom sap amb qui negocia, no s’ha d’escandalitzar d’això i continuar la partida amb les cartes que té. Per això convé donar una nova volta a si acceptar la condició de posar 12 milions d’euros nous en el conveni, tal com demana el sector turístic. Convé sospesar els pros i els contres. Els contres són sobretot relacionats amb l’actual situació de crisis de les finances públiques: El Govern català ja està sospesant aquests pros i contres. El tema, però, és tot un altre: el tema és el model de gestió de l’aeroport i els beneficis que l’estalinista AENA s’emporta de l’equipament de Vilobí d’Onyar. L’aeroport de Girona s’ha convertit en el vuitè amb més passatgers de tot l’Estat. I fa sis anys que està entre els deu primers. L’any 2010 AENA va ingressar 24 milions d’euros de taxes de l’Aeroport de Girona. Després d’impostos –que són molt alts i que van a les arques del mateix Estat que ens nega una gestió pròpia de l’aeroport- els ingressos nets per taxes a l’aeroport de Girona van ser de 11’5 milions d’euros. Saben quan demana Ryanair per mantenir tots els vols actuals a Girona? 12 milions d’euros. Els que AENA guanya net en taxes. Les taxes podrien ser més barates, y Ryanair demanaria menys. I, sobretot, l’aeroport hauria de ser gestionat per la Generalitat que podria fer amb els diners dels seus ingressos el que volgués. Ara uns paguen –Generalitat, Diputació, Cambra de Comerç, sector turístic...- i uns altres es queden amb els beneficis. Això no pot continuar així. Traspàs i, mentrestant, cofinançament per part d’AENA. Per això sorprèn tant llegir, aquesta setmana, les declaracions d’un diputat del PSC de Girona defensant l’actual model d’AENA.

Lost in translation

2011-03-02T02:08:00.000+01:00

L’operació política de la setmana ha estat parra els preus als comparadors de caixes que venien la bondat de desmantellar el sistema de caixes a cada reservat dels restaurants del voltant del Congrés. Tot té un ordre. Hi ha un passat que no se n’acaba d’anar i un futur que no acaba d’arribar. I aquí les caixes i la seva organització confederal, amb Isidre Fainé al capdavant, han jugat molt bé. No es tracte de tirar les caixes al lleons dels bancs dels estats més potents d’Europa...quina cosa estava a punt de passar. Es tracte de donar-los-hi una última oportunitat i, si no funciona, provocar una transformació gradual. El PSOE es podia arriscar a fer majoria amb els nacionalistes bascos ( a canvi de la fusió de les tres caixes basques i un control a favor del PNB). Però en aquests temes no només funciona l’aritmètica. Rodrigo Rato (que ha de salvar el seu honor) encara té una bona agenda....i els interessos de catalans, valencians i madrilenys...aquest cop ha coincidit. Feina fina. Rectificació i cable diplomàtic (és un dir) cap a Berlín.

Sobre el Magrib

2011-03-02T02:07:00.002+01:00

20 de febrer de 2011. Per avui hi ha convocada una gran protesta al Marroc engendrada i estimulada per les xarxes socials. L’atenció ara ha d’estar en el Marroc perquè després d’Egipte és el país més importants dels àrabs del Mediterrani. Dijous i divendres d’aquesta setmana he estat reunit amb parlamentaris de l’Assemblea Euromediterrània, que es reunirà en sessió plenària el 3 i 4 de març a Roma ( moment interessant en la política dels països àrabs de la Unió per a la Mediterrània i en la política italiana). Els hi pregunto, en la intimitat de llargues hores de reunió i bona amistat des de fa tres anys, si veuen les condicions perquè hi hagi un moviment. Una diputada de la meva quinta i amb totes les característiques d’una dona occidental del nostre temps em contesta: “No hi ha motius per pensar que el moviment no triomfarà d’alguna manera. Hi ha ingredients semblants a Egipte: una joventut descontenta i molt nombrosa i molts problemes de desocupació. I demandes de major llibertat.”. Dos diputats del Magreb em confessen prenent una copa en un bar de la plaça major de Luxemburg: “Ens agrada el que passa. Ja era hora”. Altres, fan cara d’espantats, de no saber si seran a la reunió de Roma d’aquí a dues setmanes. Perquè tot va molt ràpid en aquesta primavera democratitzadora del món àrab. Compte, una primavera de democràcia que es convertirà en ira i radicalització si no es fa una aposta clara per crear ocupació i modernitzar les societats. I això està en mans d’occident. D’aquest Occident que té un líder, Obama, que ha dit una frase funesta: “La història jutjarà que els Estats Units sempre han estat en la part correcta en el món àrab”. Aiii, l’dealisme demòcrata. La part correcta era Mubarak, Ben Alí....i fa uns anys Pinochet? Obama és premi Nobel de la Pau i Sant a Europa...però a vegades també s’equivoca.

El miratge d'un moment, les primàries

2011-03-02T02:05:00.000+01:00

Dimarts 15 de febrer a les nou del matí. Esmorzar informatiu de Xavier Trias a Madrid. Segurament l’últim pas polític per la capital abans de centrar-se en 12 setmanes de precampanya i campanya. Absolutament preparat per ser alcalde de Barcelona. Quan escric aquestes ratlles encara no se sap el resultat de les primàries entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Amb tots els socialistes barcelonins amb els que he parlat, hi ha una clara inclinació per Jordi Hereu, el company de viatge, el company de partit. De fet, el president del partit a Barcelona. Per això a poques hores del resultat, Trias ha dit: “El PSC va tenir un atac de pànic i va decidir matar a l’alcalde”. Hi ha morts que ressusciten, almenys per algunes setmanes. Trias em diu l’aposta de qui guanyarà. L’escriuré la propera setmana, l’encertés o no Trias. P.D. Trias va dir que guanyaria Jordi Hereu.

El debat tancat que cada dia s'obre

2011-03-02T02:04:00.000+01:00

Dimecres 16 de febrer a les nou del matí. Sessió de control al govern. El vicepresident primer Rubalcaba fa mala cara. I no sembla que sigui només per un refredat, si és que el tingués. El cas “Faisán” (presumpte avís per part de la policia a una persona de l’entorn d’ETA d’una imminent operació de detenció perquè se n’escapés, durant la treva que va començar el 22 de març de 2006) el llastra i pesa en l’ambient. Però el cas de exalts càrrecs socialistes i afins del socialisme andalús col·locats a l’atur en expedients d’acomiadament d’empreses on no han treballat mai...és un cas que pot agafar forma, dimensió i remoure el mapa dels feus socialistes del sud. Però a Rubalcaba sobretot el té torturat el foc amic que ve de casa, del socialisme. Va ser l’home imposat (imposat, sí) pel vell felipisme i el grup Prisa (en hores baixes, la Ser en els ulls de Mediaset, el berlusconisme informatiu). Rubalcaba rep cops del foc amic. I ja no sap si venen o són tol·lerades pel que el va nomenar o per alguns aspirants a la successió que juguen amb el calendari dels anys i tota la pressió en la recta final de la legislatura. No és descartable un rescat del cartell de Zapatero (l’home que s’intenta reinterpretar) o una aventura com el nom de Carme Chacón. Rubalcaba renega i es pregunta “Què hi faig aquí?”.

El nom de les coses

2011-03-02T02:02:00.001+01:00

L’any 1992 hi va haver una gran batalla al Congrés dels Diputats per modificar una llei de 1986 i permetre que les províncies de Girona i Lleida ja no tinguessin el nom oficial castellanitzat de Gerona i Lérida. Aquesta setmana hem aprovat modificar la llei per normalitzar el nom de les tres províncies de la Comunitat Autònoma Basca. Ja poden practicar per escriure; a partir d’ara, Bizkaia, Gipuzkoa i Araba/Álava. M’ha agradat estudiar el cas per preparar el debat. Raons sociolingüístiques avalen absolutament aquesta decisió de normalització lingüística en uns territoris que fa cent anys només es parlava basc, la llengua pròpia d’aquella terra. El PP i la diputada de UpyD hi ha votat en contra. El que ha quedat molt malt parat és el PSOE que sempre hi havia votat en contra i que si ara hi ha votat a favor és perquè aquest era un dels punts firmats del pacte de pressupostos per 2011. La defensa de la modificació de la llei l’ha fet el meu amic nacionalista Aitor Esteban. La negociació també du la firma del sistemàtic Josu Erkoreka. Repassant els papers de 1992, he vist que els socialistes, i els socialistes gironins, defensaven la cooficialitat en el nom oficial de les províncies catalanes: Girona/Gerona, Lleida/Lérida. Un ridícul fenomenal. Algú ho havia de dir. I va ser el diputat Josep López de Lerma que, aquí també, va fer un gran treball. Practiquin: Bizkaia, Gipuzkoa i Araba/Álava.

La plaça Tharir

2011-01-30T01:01:00.001+01:00

Dijous 26 de gener. Records i pensaments. La plaça Tharir, la plaça de l’alliberament, és la més cèntrica del Caire, a tocar del museu egipci, de la mesquita elegant de Omar Makram (on un cop hi vaig anar a una vetlla d’un amic egipci que va morir de vell i de savi) i de l’hotel Semiramis, gran hotel a tocar del pont del lleons que és el més elegant pont de la capital que creua el immens Nil.

En aquests últims tres anys de treball en la Unió per la Mediterrània, he passat dies transitant en el curt trajecte entre l’hotel i el parlament egipci. Ara tot això està humanament incendiat per la revolució que està fent trontollar el règim de Hosni Mubarak. Quan escric això, trontolla, quan sigui llegit..qui sap. Egipte, més de vuitanta milions d’habitants.

Per què ningú va pronosticar la caiguda del comunisme? Per què ningú va pronosticar les revolucions en xarxa i sense líder – molt democràtiques- dels països del nord d’Àfrica? Què vindrà després? Sense por al futur, quin paper hi tindran els islamistes radicals i els joves pro-occidentals? Han apreciat el important paper de les dones en aquestes revolucions?....dilluns ens reunim la direcció parlamentària de la Unió per la Mediterrània. Qui vindrà? Qui ja no vindrà? Quines cares posaran? Quantes coses que canvien en aquesta zona del món...a l’aguait...al final pot ser més repressió o pot ser un esperançador naixement d’unes societats més lliures i respectuoses amb els drets humans... a l’aguait...

A propòsit del nou llibre d'Anasagasti

2011-01-30T00:57:00.004+01:00

Dilluns 24 de gener. Presentació a Madrid del llibre de Iñaki Anasagasti “Extraños en Madrid: Una república confederal para una España plural”. Amb molt de gust assisteixo a aquesta presentació que resulta molt animada, amb la participació del propi autor, és clar, de Duran-Lleida i del president del Congrés, José Bono. Amb l’autor hem compartit hores de comissió de la Unió Europea i algun viatge. Anasagasti és un polític en estat pur, amb el que es pot coincidir o no, però amb molt bona executòria política. En les nostres converses, sosté: escriure de política no és fer un compendi acadèmic sinó traslladar idees pròpies que agiten el punt de vista de l’altre. S’ha de ser punyent”. I així és ell.

De la presentació, entre nacionalistes, a priori resulta especialment incòmode el paper de José Bono. Però el president del Congrés, per convenciment, suposo, i perquè sap davant quin auditori està, sosté idees com les següents: “Nosaltres, els de Castella-la Manxa, mai vam reclamar l’autonomia sinó que ens la vam trobar”. Així com “puc entendre en part els nacionalistes perquè l’origen de l’Estat autonòmic està en una solució política per a catalans i bascos i no en el cafè per a tothom” o bé: “l’Estat autonòmic es va fer sota les pors d’un exèrcit encara molt vigilant, però ara això ja no és així”.

Les converses in d’aquestes setmanes a Madrid sempre basculen sobre els “mals de les autonomies”. Potser sí que és la hora que Castella i el sistema Andalusia-Extremadura simplifiquin i unifiquin prestacions i, potser, territoris. Sempre que respectin el que està en l’origen d’aquesta aposta: la vocació d’autogovern prèvia a la Constitució de bascos, catalans i gallecs. Això pot acabar així: en una simplificació interna de Castella.

Hipoteques

2011-01-30T00:57:00.001+01:00

Dimarts 25 de gener. Han sortit dues sentències que poden canviar els sistema hipotecari de l’Estat. Ambdues sostenen que els hipotecats només han de fer front a l’execució de la hipoteca amb el bé immoble objecte de la hipoteca i no amb tot el patrimoni dels hipotecats. Aquest és el sistema americà. I és molt més sensat. Canviaria el risc que assumirien les entitats bancàries i trauria l’angoixa de moltes famílies que en plena bola del totxo van fer un números que ara no quadre. De fet, la exministra Trujilo em diu que el preu dels pisos de venta encara està inflat en un 30% però que les entitats bancàries no poden ensenyar totes les veritats. Però en la propera setmana s’han d’ensenyar els comptes de resultats de 2010 de les entitats bancàries i, per primer any i per obligació imposada pel Banc d’Espanya, bancs i caixes (aquesta melancolia que s’esvaeix) hauran d’ensenyar els seus actius immobiliaris. Un streptease molt interessant.

Ni un duro

2011-01-30T00:56:00.000+01:00

Dimecres 26 de gener. M’acosto a l’escó del ministre José Blanco per dir-li que el dia següent no seré a Figueres en la inauguració de la línea de TAV entre Figueres i París perquè estaré a Estrasburg. Parlant de la seva visita a Girona, li recordo els incompliments reiterats del desdoblament de la N-II. Com altres vegades s’ha activat mentalment per dir que formarà part del proper pla extraordinari i etç, etç... aquest cop diu amb rapidesa i cara de circumstàncies: “No tinc ni un duro”. Que malament que està el govern, que malament que està l’economia, que malament que està la desgraciada i patètica obra abandonada de la N-II.

Reposició del producte, la generació Zara

2011-01-24T02:18:00.001+01:00

Generació Inditex- Amancio Ortega, propietari d’Inditex, la primera fortuna de l’Estat, ha anunciat que es retira de les funcions empresarials executives als 75 anys. Ortega és estudiat a les escoles de negoci d’arreu del món, on també hi ha les seves botigues. Formula Inditex: reproducció ràpida de les grans tendències de les grans passarel·les de moda amb roba a bon preu i alta rotació d’oferta en les botigues. Així s’ha vestit tota una generació que ha accedit a un vestir bé – a primer cop d’ull- i a bon preu. Avui la gent vesteix més bé que fa un temps i quasi tothom vol emular unes formes de vida de seguretat personal, propietat privada i confortabilitat. Decori casa seva amb Zara Home o amb Ikea, mobles d’una producció de gran tirada i a bon preu. És possible el model Inditex en el camp de la política? Grans ofertes per grans públics? Aquella noia de bon veure que circula per la vorera de davant i que vesteix amb roba vistosa de grans cadenes fa uns anys va votar els socialistes i ara ha votat Artur Mas. El segon ha sabut fer la reproducció ràpida de les tendències i adaptar-se a la generació Inditex. Els socialistes tenen un congrés a la tardor per saber si saben fer la seva reposició de la producció o volen ser la botiga d’un barri que ja no existeix. La política i els seus temps.

El vell número 17- Potser té raó l’expresident del Govern espanyol; José María Aznar, quan diu que el model autonòmic s’ha de revisar. Podríem arribar a coincidir. Sempre que entengués que el plantejament de diferenciació de nacionalitats i regions que estava en la base del pacte constitucional servia per avançar cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Si es tracte de reconèixer la nació catalana, basca i gallega. Si es tractes de reorganitzar i integrar regions i serveis de Castella i l’Espanya meridional. En aquest sentit, sí que tindria sentit superar el “cafè per a tothom”, el de les 17 comunitats autònomes. Reposició del producte: de 17 comunitats a territoris eficients i amb cohesió i sentit de comunitat històrica. Però si les ànsies homogeneïtzadores van en el sentit contrari – com és evident-, aleshores les plaques tectòniques de la plataforma Catalunya i la plataforma Castella s’aniran separant. I més i més gent a Catalunya li semblarà normal, sense una especial formulació política i ideològica. El cafè per a tothom ha anat massa lluny, certament. A molts devots del té els van convertir a la cafeïna. Ara a els proveïdors de cafeïna els hi serà difícil desenganxar-se’n.

Primàries- Cadascú és lliure d’organitzar-se la casa com vulgui. Però les eleccions municipals seran convocades el 28 de març pel 22 de maig. Els socialistes han decidit convocar eleccions primàries a Barcelona el 19 de febrer, un mes i una setmana abans de la convocatòria de les eleccions. Han de decidir si el candidat és Jordi Hereu o Montserrat Tura, han de decidir si fan reposició del producte. Els fantasmes de les primàries socialistes de Madrid sobrevolen la convocatòria. Aquí el outsider és l’actual alcalde i la candidata oficial l’exconsellera? Qui és Inditex? Tot molt confús .Guanyi qui guanyi, hi haurà sang recent en el parquet. Barcelona: un exemple de com un projecte polític d’èxit pot degradar-se.

El curs polític- He tornat a Madrid després de les vacances de Nadal i any nou. Comença l’últim any de legislatura. Una pregunta pertinent és aquesta: com omplirà el president Zapatero l’any de legislatura que li queda? Com l’omplirà des d’un punt de vista d’iniciativa política? De la renovació d’octubre de l’any passat ja no en queda cap efecte propulsor. Només un: la instal·lació de facto de Rubalcaba en la posició de primer ministre d’un president menguant. El president Zapatero, en aquests temps de vertigen, repeteix als seus interlocutors: “només estic preocupat pel diferencial” (del bon alemany, es clar). Administra malament la seva possible retirada. I encara més la incertesa sobre els seus dos possibles successors. Després de les municipals es pot desencadenar un espiral descarat de trinxeres per succeir-lo. Una altra presició de producte, El grup Prisa i el vell felipisme ja ha triat candidat: Rubalcaba (ell és la fòrmula Inditex, la novetat en les botigues?). Un dels més estrets col·laboradors del president del Govern afirma: “No és bo que els pares es beneficiïn de l’herència dels fills” i mira cap a una ministra. Després del 22 de maig, una espiral desconcertant i unes eleccions generals que si la inestabilitat continua poden ser en qualsevol moment a partir d’octubre. El PIB alemany creix al 3’7% i demostra que Europa es pot recuperar. La situació econòmica espanyola està sota zero.

S'ha acabat l'estat d'alarma

2011-01-24T02:16:00.002+01:00

S’ha acabat l’estat d’alarma –previsió constitucional dictada pel Govern i ratificada pel Congrés- després de 43 dies. És el primer cop que s’ha utilitzat en els més de trenta anys de l’actual règim democràtic. Ha servit per limitar alguns drets sindicals dels controladors aeris i militaritzar durant uns dies les torres de control. Ha anat molt bé. Els avions han tornat a sortir a l’hora. I quan un proba la normalitat es fa més el càrrec del desgast impresentable arrossegat durant anys de vagues encobertes.

Però també els controladors diuen que la col·laboració amb l’exèrcit els ha ajudat a disciplinar la manera de treballar i que hi ha sortit guanyant en la planificació dels vols.

Hi va haver un moment que el PP va intentar oposar-se a l’Estat d’alarma per motius de forma –la falta de l’informe escrit del Consell d’Estat. Ben aviat van plegar veles perquè van notar que posar ordre en el desori aeroportuari era un gest d’autoritat del govern valorat per l’opinió pública. L’ordre, previsible bandera de la dreta, onejada per l’esquerra. Potser el que va desentrellar més clarament aquest malentès ideològic va ser Edouard Balladur, exprimer ministre francès sofisticat i astut, que va dir: “La seguretat és la primera de les llibertats”.

La llei de Costes i el litoral gironí

2011-01-24T02:13:00.001+01:00

Tot i que no ha estat notificat oficialment, ja es té coneixement que el Ministeri de Medi Ambient ha decidit aplicar la llei de costes a Empuriabrava, i si no hi posem remei aviat a Santa Margarita, de tal manera de que zones urbanes de fa trenta i quaranta anys ara passaran a ser zona marítimo-terrestre.

Això voldrà dir que el dret de propietat quedarà notablement limitat, que els propietaris hauran de demanar permís al Govern de l’Estat per fer qualsevol tipus de reforma a les seves cases o que els amarratges seran en regim de concessió de 30 anys, La llei de Costes vigent va entrar en vigor el 28 de juliol de 1988. És una vergonya que 23 anys després el govern decideixi aplicar d’una manera diferent la llei perjudicant els propietaris i donant una imatge nefasta de la seguretat jurídica a l’Estat espanyol.

Molts dels propietaris d’Empuriabrava i Santa Margarita són centreeuropeus, especialment alemanys, que han fet notar la seva indignació en la premsa dels seus països d’origen i fins i tot en el Parlament Europeu a través d’eurodiputats alemanys. Davant aital despropòsit del Ministeri de Medi Ambient, només queda uns solució: canviar la llei de costes per fer casar el sentit comú amb la llei, per evitar arbitrarietats com les que pateixen a Castelló d’Empúries i a Roses.

Tunísia

2011-01-24T02:11:00.002+01:00

A Tunísia, aquí a tocar, les notícies es roben protagonisme les unes a les altres en el marc d’una transició d’incert futur. Convé llegir les cròniques de Xavier Mas de Xaxàs, peridista d’arrels olotines, a La Vanguardia. Son molt bones.

Aquesta setmana el partit polític de Ben Alí ha passat a la història i s’ha anunciat una amnistia general. Europa podría fer molt per inclinar la transició cap a una geografia democràtica. Pot utilitzar l’acord d’associació UE-Tunisia per condicionar el rumb. Ningú va pronosticar el que va passar el 9 de novembre de 1989 – la caiguda del Mur de Berlín-, ningú veia, fa deu anys, tota la potencialitat econòmica de la Xina actual. Potser no estem veient que el Magreb pot fer un gir polític avui encara en direcció incerta. Però la caiguda del Mur de Berlín no va ser fruit de la casualitat. Espanya l’any 1962 i Portugal el 1967 van demanar un acord d’associació amb les Comunitats Econòmiques Europees. I s’els hi va negar. I d’alguna manera Europa va ajudar a traçar un camí cap a la democràcia.

A Egipte (80’4 milions d’habitants) Hosni Mubarak està intentant que el seu fill el susbtitueixi, quina cosa ha fet augmentar el nivell de repressió. A Algèria (34’5 milions d’habitants), Abdelaziz Buteflika, amb 73 anys, també nota el descontentament. Els règims arabs desitgen que l’experiència de Tunísia fracassi. Pels mateixos motius, els Europeus hem de desitjar que triomfi. Ha hagut de ser el president Obama el que “feliciti el poble de Tunísia” mentre la diplomàcia europea calla i es perd en la seva melancolia.

Portugal

2011-01-24T02:09:00.002+01:00

Aquest diumenge hi ha eleccions per elegir el president de la República de Portugal. Des de la recuperació de la democràcia, tots els presidents han estat reelegits. I sembla que també succeirà així amb el president Cavaco Silva. El president de la República té dret a dissoldre un cop, durant el seu mandat, el parlament i convocar eleccions si creu que la situació política ho requereix.. Cavaco no ho ha fet en el primer mandat però si la seva victòria és clara, ho podria fer en poques setmanes llançant al govern del socialista Socrates a uns resultats adversos. Això és el que pensa el meu amic João Bosco Soares da Mota Amaral, que va ser vint anys president de les Açores i també president del parlament de la república. Mota Mararal creu que hi haurà eleccions legislatives a Portugal a l’abril.

Les reformes

2011-01-24T02:08:00.000+01:00

Els signants del “Manifest dels 100 economistes per una reforma laboral” han signat aquesta setmana un article amb diàfan títol: “Davant el pacte social: millor reformes sense pacte que pacte sense reformes”. I l’han publicat a El País. El Governador del Banc d’Espanya va afirmar l’octubre passat que abans de finals d’any estarien resoltes les fusions de caixes. Finals de gener i ara el govern de l’Estat prepara la recapitalització de les caixes mitjançant un decret. No es compleixen els terminis. Abans de finals d’any, s’havia d’haver tancat la reforma del sistema de càlcul de les pensions. No s’ha fet. Ara el govern fa un gir copernicà i aposta per allargar la vida de totes les centrals nuclears. Tot són missatges per tranquil·litzar els mercats internacionals. Tot per evitar el pitjor. Ara Portugal està en estat d’espera perquè hi ha eleccions presidencials el proper diumenge. Després, hauran d’adoptar decisions ràpides.

Mar de fons

2011-01-24T02:06:00.002+01:00

S’ha disparat la pressió interna en el PSOE per accelerar el relleu del president Zapatero. Quina cosa demostra, un cop més, el malament que està administrant els seus temps polítics l’actual president del govern. L’expresident Felipe González va repetint la doctrina: “la decisió de Zapatero d’anar-se’n seria personal però la de quedar-se dependria del PSOE”. La frase sembla un encàrrec de finesa florentina. Un missatge enmig d’aquest socialisme declinant que veu com reneixen els actors principals del felipisme. Joaquín Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid i diputat fins a acabar l’anterior legislatura, ha dit aquesta setmana: “Zapatero ha fet una política marxista, de Groucho”. Amb aquests amics, no calen enemics. Serà difícil que el govern trobi sentit per omplir políticament aquest any de legislatura. Un canvi de cartell electoral sembla el revulsiu que mediten els socialistes. Qui? Rubalcaba va dir a començaments d’aquesta legislatura que estava cansat i no volia tornar a ser ministre. Ho va ser. Quan tres es postul·laven per ser vicepresident primer, Rubalcaba era l?únic que deia, amb cara de determinació, que no ho volia ser. Ho va ser. I ara diu que no té temps per pensar en ser candidat. Ja ho veurem.

La N-II, un any i mig després

2011-01-02T00:44:00.002+01:00

El juliol de 2009 es van aturar les obres de desdoblament de la N-II en els dos trams en obres al sud de Girona (entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva). Ha passat un any i mig.

Durant el 2010 van ser diferents les iniciatives parlamentàries encaminades a revisar aital desgracia. El govern de l’Estat es va comprometre, en votació del Ple del Congrés del 27 d’abril, a tornar a licitar i recomençar les obres entre Caldes de Malavella i Maçanet abans d’acabar l’any 2010. Això no ha estat així. Després van venir les retallades pressupostàries severes i amb gran retoc de tambors se’ns van anunciar que aquestes obres havien quedat salvades de la retallada. Durant el 2011 es licitaran aquestes obres? Qui sap, potser si. En el millor dels casos per tenir màquines treballant a pocs mesos de les eleccions generals de març de 2012. La setmana passada es va produir un nou accident mortal a Sils, en la zona de la carretera amb les obres aturades. Fa tres anys, en la campanya electoral la cap de files del partit socialista va dir: “El 2012 estaran acabats o en obres tots els trams de la N-II”. Ja ho veiem. I tot i la crisi les obres que es vol no s’aturen. Aquesta setmana mateix s’ha aprovat l’adjudicació del projecte constructiu de l’autovia A-26 entre Besalú i Cabanelles.

Què li passa a la desgraciada N-II? Que els responsables del Ministeri de Foment no han sabut apreciar mai la importància de l’obra (i algun potser la importància del interès personal inconfessable d’aturar-les), que els dirigents socialistes de la demarcació no han tingut capacitat d’influència, que els grups de l’oposició a les Corts Generals ens hi hem pogut deixar la veu i l’energia però no hem pogut desencallar l’atzucac i que el conjunt de la societat gironina informada i organitzada no ha aconseguit convertir la N-II en un tema de país. Se’n recorden quan els lleidatans van convertir el desdoblament de la N-II i la ruta de la Penadella en un tema de país? Doncs els pagesos de la Segarra devien tenir més mala llet i determinació que nosaltres. Que el 2011 sigui un any per tornar a la càrrega i fer que d’una vegada per totes es superi, en part, la vergonya de la N-II.

Més de 3 milions tirats- El 27 de desembre la periodista Laura Fanals escrivia una informació que hauria de provocar la indignació de tots nosaltres: l’Estat s’ha gastat 2’7 milions en el desdoblament del tram Medinyà-Orriols de la N-II. El Ministre de Foment va anunciar el 22 de juliol en el Congrés que no es desdoblaria la N-II entre Girona i la frontera francesa ni cap autovia “programada” que transcorregués en paral·lel a una autopista de peatge.

Aquí encara hi ha algun incrèdul que pensa que estem davant d’una aturada temporal. No, estem davant de la cancel·lació del desdoblament de la N-II entre Girona i la Jonquera. I per això es va rescindir el contracte de l’obra Medinyà-Orriols. Ara sabem que això ha suposat tirar a les escombraries 2’7 milions d’euros que més el cost de redacció del projecte constructiu suposen més de 3 milions d’euros tirats. Aquesta és una decisió que s’hauria de rectificar. No serà possible durant l’agònic executiu de Zapatero. Però els 22 quilòmetres que separen les sortides de Girona i Figueres, sí que haurien d’estar connectades per autovia. Com en tantes còmodes autovies de la geografia espanyola, com tantes obres que es continuen executant (aquesta ja s’executava) fins i tot en aquesta època de crisis.

Els 100 dies de confiança

2011-01-02T00:42:00.003+01:00

Una vegada format el nou govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, una sensació de rigor i bon fer és general en la societat, entre els que han donat suport a aquest govern i els que no. Només la manera d’administrar la victòria, la manera de formar el govern i les primeres mesures que s’adoptaran en els propers dies ja dibuixaran un estil molt diferent a un govern tripartit que el president Montilla o Joan Herrera van reconèixer que “no havia sabut tenir un relat”.

En el joc democràtic de funcions entre govern i oposició és pura norma donar 100 dies de confiança abans de començar a criticar el que encara no ha començat a caminar. Però els 100 dies de confiança ens duen fins a finals de març, just quan es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions municipals del 22 de maig. Ja ha estat escrit aquí: quin gran servei que hauria fet al seu partit si el president Montilla hagués convocat eleccions per finals de juny de 2010. S’hauria evitat els efectes polítics de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (que avui probablement encara no tindria sentència i un tribunal amb unes majories menys bel·ligerants a l’autogovern català). Segurament hauria tingut uns resultats menys dolents i el mapa de la governació de país hauria pogut ser diferent i, sobretot, hauria allunyat quasi un any les eleccions catalanes de les municipals.

Ara, a quatre mesos i 21 dies, es difícil refer un partit que ha convocat un Congrés extraordinari per la tardor per sortir de la crisis política. El Partit Socialista Català té semblances amb el Partit Socialista Francès que no acaba d’aixecar el cap en les tensions entre vells elefants (llenguatge polític francès), dirigents renovadors com Manuel Valls i dolces dirigents mig polítiques mig profètiques com Ségolenè Royale. Aquí el quadre pot quedar conformat d’una manera diferent. D’entrada hi ha el debat sobre el futur del sector catalanista (en fase de liquidació i ajust de comptes). De Joaquim a Rocío hi va un món.

L'últim any de la legislatura

2011-01-02T00:38:00.002+01:00

Comença l’últim any de la novena legislatura espanyola. El president Zapatero es troba en els nivells més baixos d’acceptació i popularitat i continua sense desvetllar si tornarà a ser candidat (el que per alguns és una intel·ligent “administració dels temps polítics” per la majoria és un gran desconcert).

Zapatero tornarà a ser candidat si les enquestes li riuen una miqueta. Durant un any intentarà explicar que el sacrifici i les reformes són el millor per la societat i són indispensables. Com que ho fa amb reserves mentals i tensions ideològiques, fins ara no ha sabut explicar-ho així. També és cert que el gran càstig del món socialista es pot produir en les eleccions municipals i autonòmiques i després els comptadors es poden tornar a equilibrar entre govern i primer partit de l’oposició.

Una majoria absoluta del PP no convé per res al desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i una certa recuperació del Partit Socialista es convenient en aquest sentit. L’efecte de rellançament de la remodelació ministerial d’octubre de 2010 ja ha quedat fosa. Ara queda la reforma de les pensions (aprovada per Reial-Decret el 28 de gener proper) i un últim any que Zapatero es discuteix entre fer-lo “radical” o“reformista”. El PP i el seu líder, desdibuixats i esperant que la fruita caigui madura. Les enquestes apunten un increment de diputats de CiU que seria l’escenari ideal per completar el mandat de governació donat per les urnes el 28 de novembre. Les enquestes també apunten a una recuperació de IU i un grup parlamentari propi per UPyD (els durs de la dreta la votaran per castigar a un PP que es pot permetre prescindir de Álvarez-Cascos i altres elefants conservadors).

I una gran pau interior...

2010-12-30T02:11:00.001+01:00

El president Artur Mas ha tingut tres grans moments d’emoció i responsabilitat en l’últim mes. La nit de la victòria electoral del 28 de novembre, el discurs programàtic –ordenat, pensat, ambiciós, calibrat- del 20 de desembre i la investidura del 23 de desembre i, finalment, l’acte de pressa de possessió del càrrec el 27 de desembre al Palau de la Generalitat. He tingut l’oportunitat i el privilegi de viure en primera línea els tres moments. I han estat tants els anàlisis polítics fets els últims dies que em voldria centrar més en el factor emocional i personal viscut per Artur Mas.

De la mateixa manera que el discurs d’investidura va ser programàtic i sense concessions a la retòrica ni a la lírica, en l’acte de pressa de possessió, Artur Mas va mostrar per un moment els seus sentiments. Va dir moltes coses remarcables. Entre elles, va dir que en aquell moment sentia una gran pau interior. Ell que durant tant de temps ha evocat el viatge a Ítaca de Kavafis, sap que a vegades els somnis es compleixen. I la seva exigència personal, el seu obstinat sentit del deure i la responsabilitat íntima que sentia de guanyar les eleccions i poder governar...el van dur a dir que sentia una gran pau interior un cop arribat a aquell Saló de Sant Jordi en la plena condició de president. La pau interior: terme d’una notable espiritualitat però allunyat del llenguatge polític corrent. Però molt rellevant per saber com es farà política en els propers anys en el nostre país. Una victòria que ha costat tant –al final quasi èpica, democràticament èpica - i que provoca pau interior. I un president que té aquest brúixola de la pau interior i sap pactar amb raonabilitat i en primera persona l’abstenció del grup socialista en segona volta – un gest que prestigia el grup socialista en el seu inici de la funció d’oposició i que diu molt a favor del sentit institucional de Joaquim Nadal-, un president que guiat per la pau interior esquiva el regateig curt dels equilibris de partits i fa el govern de entre els millors en cada camp lluny de les pressions legítimes dels que l’hem acompanyat en aquests anys. Insisteixo: això de la pau interior no es una frase agafada a l’aire sinó l’estat d’ànim del president que ens ha de guiar en aquests temps de tribulacions. I va dir també en el seu discurs de pressa de possessió que es guiaria per la màxima de governar amb “El cap fred, el cor calent, els peus a terra i la mirada llarga”. La manera d’administrar la victòria, afrontar el traspàs de poders – amb la col·laboració d’un president Montilla ja alliberat de les incoherències del tripartit i amb un gran sentit institucional- i de formar govern, ja ens donen pistes de com serà la governació dels propers anys.

En el discurs del dia 27 de desembre, Artur Mas també va dir que havia canviat respecte a 2003, quan es va presentar per primer cop com a candidat a president de la Generalitat. Va dir que els anys li havien donat experiències que l’havien ajudat a ser millor per afrontar la responsabilitat de la presidència. Que en aquest anys havia trepitjat el país, tot ell, i que això li permetia conèixer millor persones i territoris. Conec i tracto Artur Mas des de 1999 i em sembla que puc dir que el govern que hauria fet el 2003 hauria estat diferent del que ha fet el 2010 i que aquest, amb consellers tots ells -menys una- amb edats per sobre dels cinquanta anys, és millor, més pensat i madurat que el que potencialment hauria pogut fer el 2003.

En el camp del govern dels millors hi ha la incorporació de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. No es tracte d’exhibir la incorporació com cap tipus de provocació al Partit Socialista. Però si que m’interessen les reaccions a la seva incorporació. Algunes, des de les files socialistes, han estat respectuosos amb la seva decisió (els que entenen com es farà la política de present i de futur) mentre que altres han estat feridors i insultants (els d’un aparell sectari que s’està esmicolant per moments). Una amiga va parlar amb Mascarell poques hores abans de prendre possessió del càrrec de conseller i li va dir: “Sóc socialdemòcrata i nacionalista i Artur Mas m’accepta amb la meva identitat dintre del seu govern. No em demana que hi renunciï. El meu pensament no es patrimoni d’un partit sinó que és el meu pensament que he posat al servei d’un partit i ara d’un govern com a independent. La política de futur s’ha d’entendre així, cada un de nosaltres aportem quelcom amb el nostre pensament i el nostre pensament – si tenim idees pròpies – no ens ve donat pel partit”. Reflexions sabies per saber com es farà la política de futur.

Un país no viu ni de l’honor dels bons moments del seu passat ni del greuge ni del lament. Un país tira endavant amb ambició, energies renovades, idees clares...energies mobilitzades. El nou govern d’Artur Mas ha aixecat raonables il·lusions d’un futur millor entre amplis sectors de la societat catalana. També ho van fer els inicis de les presidències de Obama o de Zapatero. Potser són il·lusions que necessiten les societats actuals? Crec que hi ha una gran diferència. Artur Mas s’ha compromès amb un programa concret, una ambició delimitada. Ha afirmat que no se sentia ni un resistent ni un salvador sinó un constructor de la nació: feina per persones pacients dintre de les seves màximes ambicions. Artur Mas, l’home construït en la disciplina del Liceu francès i l’escola Aula, l’home que durant set anys ha contestat personalment tots els correus electrònics que li enviava cada ciutadà, l’home que té un sentit de la proporció i la justícia que es bona per la governació però que s’agraeix molt per treballar amb serenitat prop d’ell...aquest home diu que sent una gran pau interior i que vol dedicar uns anys de la seva vida – entre dues i tres legislatures- a reorientar el rumb del país, per aixecar-lo, per fer-lo millor. I crec que així serà, que la seva autoexigència la traslladarà al govern, als col·laboradors i amb un lideratge propi d’una societat democràtica ja madura el pot arribar a traslladar a molts sectors de la societat. I tot això tan gran, neix d’una decisió important de la vida: ser un mateix i, així, tenir pau interior.

Hereu i hereus

2010-12-20T01:42:00.001+01:00

Cada cop és més clar que la direcció del Partit Socialista ha quedat massa debilitada per forçar el relleu de Jordi Hereu com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. En Xavier Trias fa mesos que em diu que veu Hereu de candidat en les eleccions del 22 de maig. On sí que hi haurà de relleu de cap de llista és a Girona. Anna Pagans se’n va de sobte. Gràcies per tota la feina feta. Un relleu que es precipita després d’unes eleccions catalanes amb una diferència de 40% dels vots per CiU enfront d’un 14% de vots pel PSC, després que la representació quedés reduïda de quatre a tres diputats. CiU i ERC han fet a temps els seus relleus generacionals i d’equips en les candidatures municipals. ICV pot mantenir un dels seus millors actius polítics, Joan Olóriz. El PSC de Girona, en canvi, es planteja un dilema apassionant per ser observat a distància: intentar prolongar el nadalisme cap als quaranta anys, versionar un nadalisme 3.0 (més del mateix) o presentar una oferta electoral renovada. Cap col·lectivitat democràtica suporta democràticament quatre decennis del mateix. Un dissabte del mes de juliol, conversant tranquil·lament amb l’Artur Mas a Lloret de Mar, li vaig dir que no entenia ben bé perquè un home amb més de tres decennis de política activa i amb una càtedra a la universitat que l’espera es disposava a afrontar unes eleccions penoses. Mas em va contestar que ho feia per intentar ser, apuradament, president d’un reduït grup socialista a l’oposició. Així ha estat. El vici de la política? Un jove dirigent socialista gironí em deia aquesta setmana: “El dia que el nadalisme fineixi, no creixerà l’herba per enlloc durant un llarg temps”. Un interessant dilema el que es planteja el socialisme gironí. Això de la política m’agrada però cada dia veig que tant important com saber-ne entrar és saber-ne sortir.

Reforma de les pensions

2010-12-20T01:40:00.001+01:00

El gran tema de la setmana és l’anunci del president del Govern que l’edat de jubilació s’allargarà fins al 67 anys. Ho ha anunciat durant un Consell Europeu per empatitzar amb els dirigents poderosos europeus i ho ha fet 24 hores després de la última reunió del Pacte de Toledo. Podem dir que aquest sistema de consens entre partits i actors socials per treure les pensions del debat partidista està a punt de morir. No sóc gens procliu a la demagògia, no entenc com els francesos es poden llançar al carrer per allargar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys...però hi ha formules per mantenir l’edat de jubilació als 65 anys allargant els anys de còmput de la pensió -dels últims 15 als últims 20- i allargant els anys de cotització per percebre el 100% de la pensió – dels 35 actuals als 37. Però tot això no ha estat suficient per a uns dirigents europeus disposats a fer patir Zapatero i el seu descrèdit fins al calvari de les properes eleccions de maig. Per cert, el nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, és un home desbordat pels aconteixements. Els seus plans i el motiu pel qual va arribar al Consell de Ministres, és just el contrari del que està entomant.

Estat d'alarma

2010-12-20T01:38:00.001+01:00

Dijous el Congrés va votar el Reial-Decret que habilita al Govern a prorrogar l’estat d’alarma fins després de les vacances de Nadal. El govern socialista ha agafat la bandera de l’ordre....el Partit Popular s’ha quedat transitòriament desconcertat perquè el govern més desgastat per la crisis econòmica acaba d’agafar una dels punts forts del discurs de la dreta espanyola (molt emparentada amb els funcionaris que durant segles han administrat o imposat l’ordre). El PP hauria fet bé de votar a favor de la prorroga de l’Estat d’alarma. El sector turístic, atemorit, els hi hauria agraït. Però una Soraya Sáez de Santamaría advocada de l’Estat va pujar a la tribuna per intentar treure profit electoral de l’assumpte i embolicar-se amb la falta de l’informe del Consell d’Estat. Potser que si un dels juristes del Grup Català hagués fixat posició, també ens haguéssim embolicat. En canvi, el pràctic i aritmètic enginyer Pere Macias va saber trobar el to del si de CiU a la mesura que ha fet posar al seu lloc el col·lectiu més privilegiat de l’Estat: els controladors aeris.
Els errors del govern- Tot i que al PP l’hi ha sortit malament el seu paper en aquest assumpte, això no treu que el govern està en fals en aquest afer. Els controladors, cada un d’ells, fa unes 1.600 hores anuals. En la última negociació el govern va posar límits a les lucratives hores extres. Les últimes setmanes a l’aeroport de Santiago de Compostel·la succeïa quelcom inquietant: cada dia durant dues hores l’aeroport restava tancat (motius organitzatius, meteorològics....). Sembla ser que tot es redueix a que s’havien d’administrar en comptagotes les últimes hores que tenien els controladors. Algú, molt tard, va fer números a Foment i va veure que pel pont de desembre es podien esgotar les hores anuals dels controladors de l’aeroport de Madrid. I per això una mesura tant radical com la militarització suprimint drets sindicals i posant un militar darrera de cada controlador. Un constitucionalista pot trobar reserves a la mesura, cert. Una persona pràctica i ben informada que m’explica la concentració d’hores, les llargues vacances, el sistema restringit d’accés a la plaça de controlador...un ambient insà que massa governs durant massa temps han deixat créixer. Després de les vacances de Nadal i any nou, el govern no aconseguirà una nova prorroga de l’Estat d’alarma....i com que les coses no estan solucionades...ja veurem com s’administra durant el mes de gener.

Estratègies finals de campanya

2010-11-24T19:12:00.001+01:00

L’objectiu dels partits amb major representació parlamentària és incrementar la participació d’aquí al diumenge. Una participació baixa pot beneficiar l’entrada de partits extraparlamentaris (SCI i Reagrupament) i incrementar la presència de Ciutadans. Una participació no molt alta, números en mà, també pot beneficiar el PSC. Una participació que s’apropi al 53-54% és un èxit per a CiU perquè haurà significat que ha pogut mobilitzar votants abstencionistes ( tocats per la desafecció, en diuen ara).

Artur Mas apel·larà a la conveniència que el proper govern pugui ser fort perquè tingui una majoria parlamentària sòlida. Joan Herrera, que està fent un bon final de campanya, buscarà el vot d’esquerres “de debò” un cop es constata que el socialisme avui té més vocació d’exercir l’oposició que de govern (estranya vocació en un partit tant acostumat a estar en els governs i que ha fet sempre teories a mida per mantenir-s’hi, des del tripartit fins a la mai nascuda sociovergència). Avui el socialisme té una pulsió melancòlica i emprenyada d’abocar-se, estoicament, a l’oposició. ERC busca ser la minoria independentista que condicioni un govern nacionalista però aquets missatge no ha calat entre un electoral amb memòria i sempre disposat a la puresa del discurs i, per tant, disposat a votar noves ofertes independentistes més pures (els puristes sempre són devorats per nous puristes). També és cert que una part significativa del vot d’ERC arriba o torna a CiU com una mena de reconciliació paterno-filial després de la gran trencadissa generacional en el món nacionalista en les eleccions de 2003. El PP ha fet una mala campanya (un dia vol formar govern amb CiU, un altre dia vol superar en nacionalisme espanyol a Ciutadans) i pot tenir un petit infortuni que s’ha buscat ell sol.

La Moncloa ja té l’enquesta de final de campanya: 63 diputats CiU, 31 diputats el PSC. Zapatero i González lluitaran divendres (Montilla està fora de joc) per debilitar la victòria de CiU i, així, fer-la més dependent de la política espanyola. Just el que no convé.

El no debat i tres dies de campanya

2010-11-24T01:14:00.001+01:00

No hi haurà cara a cara Mas-Montilla. Una pena. I una gran perplexitat pels mecanismes antiquats que no permeten celebrar debats sense una gran participació en l’autorització per part de les juntes electorals. Mas havia expressat des de fa mesos el desig de celebrar un debat. La negociació només fou possible quan Montilla va canviar de criteri diumenge a la nit i va renunciar a fer un debat en una televisió d’àmbit estatal (fem política espanyola o fem eleccions al parlament de la nostra nació?).

He vist molt emprenyat Montilla per la televisió perquè no es podrà fer aquest debat. Això és fantàstic perquè si no es pot fer és únicament perquè Montilla va decidir canviar de criteri massa tard, molt massa tard. No vull pensar que una maquinària electoral com la socialista (que abans era molt bona) no sabés que els debats s’han d’anunciar per part del mitjà de comunicació amb cinc dies d’antelació i amb compensacions per la resta de forces polítiques.

Vist amb perspectiva i llegida la normativa vigent, el que va fer Montilla diumenge a la nit és llançar el país a una petita gran frustració. La Junta Electoral Central ha deixat clar en la seva resolució que és partidari dels cara a cara (ja els va avalar en els Felipe-Golzález-Aznar i Zapatero-Rajoy) però dient que s’ha de complir la forma i les normes. Montilla ha sortit a criticar que per un motiu de “forma” no es faci el debat. Si Montilla, el super-home normal, en lloc d’apuntar-se a primer de Dret i deixar-ho aparcat s’hagués dedicat a llicenciar-se en lleis, sabria que la forma és condició prèvia per entrar en el fons dels assumptes. Una mostra d’incompetència de l’equip de campanya socialista (diuen que Jaume Collboni no sabia res de la idea del candidat home super-normal) que expressa un nerviosisme creixent.

Queden tres dies de campanya. CiU els dedicarà a incrementar la participació que és el que separa una majoria precària d’una majoria còmode. El PSC es dedicarà a reprogramar tota la seva estratègia de final de campanya

Esperança i perills de les enquestes

2010-11-23T00:52:00.001+01:00

Ahir van sortir quatre enquestes en sengles mitjans de comunicació escrits. Totes elles donen un bon resultat a CiU i pronostiquen que els socialistes no aixequen el vol. És millor sortir amb aquest punt de partida en la recta final de que no pas amb la moral de derrota que es deu respirar en els quarters electorals socialistes.

L’optimisme de les enquestes té un perill de base: estan basades en una participació al voltant del 53-54%. Però avui per avui la participació consolidada tot just arriba a dures penes al 50%. Hi ha més d’un 30% de votants que es declaren indecisos. L’última setmana és clau perquè es pugui despertat el vot dubtós i concentrar-lo al voltant de CiU. Si la participació és baixa, tindrem un parlament amb molts de partits i una CiU que es quedi en els 50 i tants diputats i amb una necessitat d’aliances amb uns socis poc predisposats. El PSC i ERC perquè encara estaran en el lament dels errors. I el PP perquè amb una campanya de baix vol es tanca tota sola les portes.

Entre les files socialistes comença a despertar-se l’autocrítica. Després del primer tripartit de Maragall, Montilla va arribar amb la promesa de fer un govern seriós, que s’explicaria be i deixaria a banda les frivolitats. Però Montilla ha acabat disfressat de Superman i amb un espot sobre l’orgasme que provoca (ja els hi agradaria) el vot socialista. Un desastre provocat per un equip de campanya molt allunyat de la professionalitat de quan el socialisme era el partit més orgànic de Catalunya. Segurament CiU va mostrar impaciència en la campanya de 2006 per tornar al poder després d’una legislatura a l’oposició. I molts votants els hi costava rectificar el vot pels partits del tripartit. Una segona legislatura que ha acabat amb el seriós Montilla vestit de Superman ha estat suficient per madurar la necessitat del canvi.

Notes sobre Afganistan

2010-11-20T17:56:00.001+01:00

Dijous 18 de novembre, visita a la Comissió de Defensa del Congrés del Governador de la província afgana de Badghis. Un home que sap que el 2012 deixarà de tenir els soldats de les forces internacionals de la missió ISAF per mantenir l’ordre i retornar a la normalitat. Una conversa molt interessant: “Avui hi ha 6 milions i mig de nens i nenes afgans que van a l’escola. Durant el règim talibà, totes les noies estaven recloses a casa i els nois en escoles coràniques. Vagin a la Universitat de Kabul. Veuran joves de 18 anys i persones de 50 que reprenen els seus estudis després de 20 anys de guerra civil, integrisme i el resultat d’un Estat fallit”.

També diu: “Jo he conegut a Osama (Bin Laden, s’entén) i durant anys va ser un personatge tolerat. Els noranta ja es veia que els talibans convertirien Afganistan en santuari del terrorisme internacional. Si alguna cosa els hi podem retreure és que vostès van arribar massa tard a Afganistan. No van reaccionar fins que van patir una atac, però els seus serveis d’intel·ligència sabien que Afganistan era un niu de terrorisme on es van gestar els atacs a les ambaixades americanes a Àfrica i l’atac al metro de Nova York. Gràcies pel que han fet però haurien d’haver arribat abans”. Notes per a un capítol més llarg.

L'airet del contagi

2010-11-20T17:54:00.001+01:00

El mes de maig d’aquest any va ser un dels més delicats per l’economia espanyola. La crisis financera grega i els atacs especulatius contra l’euro van fer trontollar l’economia europea i especialment els seus Estats econòmicament menys sanejats (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya...). El 12 de maig el president Zapatero va pujar a la tribuna del Congrés per anunciar la fi de trenta anys ininterromputs de creixement de l’Estat del Benestar sense cap reforma de racionalització. El 27 de maig varem votar la convalidació del Decret d’austeritat que el govern va salvar per un vot de diferència.

El moment més baix dels anys de Zapatero...fins que ha arribat un nou airet que ens ha de fer previsors contra el contagi. Irlanda és objecte de rescat financer per part del Banc Central Europeu i Portugal no té manies en dir que si no pot sanejar les seves finances la solució és sortir de la zona euro –un orgull patri que mai es va escoltar a Grècia, per cert. I Espanya ha rebut durant l’última setmana avisos servers sobre la necessitat de fer tots els deures perquè la comunitat internacional i els mercats no tornin a veure Espanya i el seu govern com a incapaços d’adoptar les reformes d’una economia, com a mínim, “orientada i inspirada” des dels organismes internacionals. Els dos grans punts del descrèdit són: incapacitat de tancar l’any amb les fusions de les caixes insolvents fetes (només Catalunya ha fet els deures i tot i això ja veurem...) i incapacitat d’afrontar una reforma definitiva del mercat laboral i del sistema de pensions.

El desembre pot ser un nou moment delicat si Zapatero no pot aguantar la pressió per fer les reformes després de les eleccions municipals i autonòmiques de maig. Perquè el Madrid polític és així: el incendi crema parcel·les però una parcel·la de poder val resistir-ho quasi tot, fins i tot un nou tot d’atenció provinent de la Unió Europea. Dijous el president va haver de reconèixer en el Ple que la recuperació estava en perill. La caparra va per llarg i es indispensable protegir-se de l’airet del contagi irlandès i portuguès. Mentrestant, Xina es va consolidant...i comprant matèries claus i invertint en economies dèbils.