Dimecres a la nit estava sopant amb un grup de col·legues parlamentaris i periodistes els deliciosos plats de les cuineres de Sils –que fan la seva estada anual en un hotel de Madrid servint plats tradicionals que fan les meravelles als clients de la Gran Via, entre hamburgueseries i presumptes restaurants moderns de menjar de baixa qualitat. Estava menjant l’insuperable pollastre amb salsafins quan em va trucar l’Enric Juliana, periodista de mirada àmplia i olfacte per captar els estats d’humor socials i polítics. Em trucava per comunicar-me que el dia següent dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta en defensa de l’Estatut. Un sentiment d’orgull i satisfacció em va fer acabar molt bé el dia. Vaig anar a dormir convençut que en poques hores un petit sunami remouria les aigües polítiques i periodístiques de Madrid. Així va ser.
Dijous al matí em vaig llevar aviat per preparar dues intervencions importants, sobre la presidència semestral de la Unió Europea i sobre el debat de totalitat de la llei de l’avortament. Vaig començar llegint l’editorial. Vaig tenir la impressió que en aquelles línees els mitjans catalans havien aconseguit fixar amb uns contorns ben clars una opinió àmpliament majoritària entre els ciutadans del país que els polítics, a base de repetir durant mesos i mesos, havíem desgastat en la formulació dels nostres arguments. Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta gran iniciativa que ha remogut l’estancat estany de l’Estatut no sentenciat. Alguns d’ells els conec bé i crec que han fet un bon servei en el moment apropiat. Alguns programes de radio van començar a tronar des de primera hora del matí, els diaris digitals disparaven i el president del Consell editorial del Mundo, el catedràtic Jorge de Esteban, publicava un article en el digital en el que apuntava que la coacció a les institucions de l’Estat estava penat en entre un any i dos de presó. L’ambient anava carregat. Aquell mateix dia a les quatre de la tarda em vaig sotmetre a una hora de xat en el diari digital “Diario crítico” dirigit per Fernando Jáuregui. Vaig tenir moltes i moltes preguntes, quasi totes elles referides a l’assumpte del dia i els “insaciables catalanes”, moltes d’elles insultants.
El Madrid oficial és així de directe i “bravucón”: ningú del parlament de paper – el periodisme que vol dictar el camí de la política- es va mossegar la llengua. Tots creien que havien de dir “quatre de fresques” als catalans. Pensava, en aquell dia tan trepidant, quan que s’ha allunyat la política espanyola del sentiment dominant a Catalunya. Ni els més fins analistes podien entendre que diaris “d’ordre” publiquessin aquella sensata editorial. La progressia tampoc anava fina. Carles Francino va disparar en bala a primera hora del matí. Del radiofonista Federico, no cal dir-ne gaire res: d’una previsibilitat que alimenta l’odi d’uns i el distanciament dels altres. Certament Mariano Rajoy va ordenar callar. Un dels seus més estrets col·laboradors em feia la seva particular lectura del que estàvem vivint: “Aquesta és una operació dels socialistes per forçar la sociovergència i evitar que CiU pugui recolzar mai parlamentàriament un PP que guanyi a les urnes”. Aiiii quines ulleres més desenfocades!!! No han entès res. Estem a prop, en principi, que el Tribunal Constitucional es pronunciï per primer cop, en trenta dos anys de democràcia, sobre una llei referendada per la consulta al poble. El TC està en la piràmide de la justícia constitucional, certament, però els diaris i totes les entitats que s’han adherit al manifest, volen posar de manifest, que moltes coses estan en joc en aquesta sentència que arriba tard, molt tard, i amb quatre dels deu magistrats que jutgen caducats en el seu mandat i no renovats pels purs interessos del PSOE i el PP. La llibertat de premsa, la llibertat d’expressió resulta que és un delicte tipificat en entre un i dos anys de presó. També és cert que en el Madrid espumós i de navegació a l’estil surffing, els temes duren un parell o tres de dies. “El pronunciamiento catalán” quedarà com un nou clixé pel relat de la deriva “radical” que no és res més que la deriva d’una falta de lideratge clar, rotund i amb idees fortes en la política espanyola i en la política catalana que ara governen. Dues polítiques que no parlen en profunditat i mirada llarga des de fa molt temps. Potser perquè els dos presidents no tenen aquesta mirada llarga.
